Matí de Pérez de Rozas

Han pas­sat dotze dies del decés de Car­los Pérez de Rozas i segu­ra­ment ell, atent sem­pre al ritme dels batecs periodístics, no apro­va­ria un obi­tu­ari i pre­gun­ta­ria a què ve ara això de par­lar d’ell si no hi ha una perxa que ho jus­ti­fi­qui. I reba­tre un mes­tre no és sen­zill. Quan va esde­ve­nir un ros­tre fami­liar per a tots opi­nant sobre el seu Barça i amb per­so­natge al Crackòvia, als seus alum­nes els que­dava un plaer íntim. Us atrapa el carisma enci­clopèdic i arrau­xat del Car­los Pérez de Rozas tele­vi­siu? Doncs ni us ima­gi­neu com és el Car­los Pérez de Rozas que actua a l’aula! El record del pri­vi­legi va lli­gat a una imatge: la d’ell entrant a les vuit del matí a classe amb fei­xos de DIN A3 en cada braç com si pugés al tren amb excés d’equi­patge. I l’equi­patge eren les millors por­ta­des del dia de The New York Times, The Times, Le Monde, USA Today foto­co­pi­a­des en color per a tots. Era el seu pròleg a des­co­brir-te pre­mis Pulit­zer del pre­sent i del pas­sat. A quina hora s’havia de lle­var per rega­lar aquell tre­sor als endor­mis­cats alum­nes no se sap, però la lliçó era evi­dent: si el mes­tre que dis­se­nyava dia­ris pel món et por­tava el millor dels quios­cos inter­na­ci­o­nals sota el braç a les vuit del matí, tu havies de sor­tir a men­jar-te el món des del quiosc més pro­per. Com es deia l’assig­na­tura? Qui ho recorda? Si el dia abans sor­gia el dubte al bar de la uni­ver­si­tat, ningú deia el nom tècnic: demà al matí què toca? Toca matí de Pérez de Rozas. El lament d’Emi­lio per la injustícia que el germà no pogués escol­tar que era i que és un gran tenia el con­sol a la uni­ver­si­tat, on els alum­nes acu­dien al des­patx fora del ter­mini de revisió d’exàmens per dir-li el que era un clam: que les seves clas­ses eren un regal propi d’un espec­ta­cle en prime time. “El millor pro­fes­sor uni­ver­si­tari de Cata­lu­nya els últims 50 anys”, et defi­nia Toni Vall. Merei­xies escol­tar-ho en vida i així va ser. I si la pre­gunta queda sense res­posta, pot­ser és millor així. A quina hora t’havies de lle­var per fer el regal d’arri­bar a classe amb els quios­cos del món sota el braç?