Eines emocionals

Tot­hom té algun fami­liar a qui admi­rar pel seu tarannà o per la manera com ha vis­cut i enca­rat les adver­si­tats de la vida. Aquests dies recordo la meva àvia materna que ens va dei­xar a prin­ci­pis d’un setem­bre llunyà i que, després de la guerra i la post­guerra, va haver d’afron­tar la mort del marit, una pneumònia i una dia­be­tis prou limi­tant, sense per­dre mai la con­fiança ni les ganes de viure. Tenia molt de caràcter, però havia optat per apren­dre tot el que la podia aju­dar. Ja a la vellesa, feia ser­vir l’estratègia de com­bi­nar el silenci amb la paciència i va anar adqui­rint les eines que l’aju­da­ven a ges­ti­o­nar les emo­ci­ons. Ho havia acon­se­guit a còpia de volun­tat, fins a l’extrem que, la pri­mera vegada que vaig viat­jar als Estats Units, als anys vui­tanta, em va dema­nar que li comprés un manual de ioga. Serà en anglès, iaia, i no entendràs res. És igual, va res­pon­dre, miraré les foto­gra­fies i ja n’aprendré. Així ho va fer. De manera que, alguna vegada, quan entra­ves a casa seva sense avi­sar, la podies tro­bar, cap per avall, amb els peus a la paret, o fent esti­ra­ments de cames. A casa, el meu pare iro­nit­zava sobre les dèries de la sogra, en una època en què el ioga i la medi­tació es con­si­de­ra­ven una pràctica “rara” de happy flowers des­pen­jats. Algú havia d’here­tar aquell pòsit de filo­so­fia vital, és clar. Des de fa temps he entès fins a quin punt és impor­tant –sobre­tot si ets una per­sona sen­si­ble– haver adqui­rit les eines necessàries que per­me­ten afron­tar les estre­ba­des emo­ci­o­nals a què ens sot­met la vida. Fa poc lle­gia un arti­cle en què un oncòleg de l’Hos­pi­tal Clínic de Bar­ce­lona afirma que l’estrès crònic emo­ci­o­nal pot ini­ciar el procés d’un càncer, i que exis­teix una vin­cu­lació estreta entre la infla­mació, el sis­tema nerviós i un tumor maligne. És evi­dent que aquesta mena d’estats emo­ci­o­nals poden afec­tar el sis­tema immu­ni­tari i, a par­tir d’aquí, les malal­ties tenen entrada lliure. La pri­mera reacció davant d’aquest fet demos­tra­ble és pen­sar: quina putada! Però, en rea­li­tat, és la cons­ta­tació que ens calen eines per ges­ti­o­nar les emo­ci­ons i evi­tar man­te­nir un estrès per­llon­gat en el temps. Això s’aprèn des de ben petit o, més enda­vant, per volun­tat pròpia. Les pau­ses al llarg del dia, amb silenci i des­con­nexió de notícies nega­ti­ves, el pen­sa­ment asser­tiu, les acti­vi­tats cre­a­ti­ves, l’exer­cici físic, l’arre­la­ment a la natura... Can­viar els hàbits és una de les peces clau d’aquest apre­nen­tatge, que no és fàcil. Però això és pos­si­ble, tant en la vida quo­ti­di­ana com durant les vacan­ces, i en aquest sen­tit, s’ha posat en marxa un pro­jecte de “Turisme cons­ci­ent o Mind­ful Tra­vel” que ofe­reix acti­vi­tats d’oci cons­ci­ent com la medi­tació. Cadascú pot tro­bar les tècni­ques que s’adap­ten millor a la seva manera de ser, ja siguin l’atenció plena amb res­pi­ració cons­ci­ent –tipus mind­ful­ness–, el ioga i altres dis­ci­pli­nes simi­lars que per­me­ten cal­mar la ment, els banys de bosc, teràpies com­ple­mentàries, o l’hort i l’esport... Me too, a mesura que he afron­tat pèrdues i malal­ties, m’he anat obrint a les pràcti­ques més sen­zi­lles i essen­ci­als. Res de nou, ja ho sé; tan­ma­teix, tot està encara per apren­dre.