Sortir de l’entrebanc

Una cosa en què molts podem estar d’acord és que les coses no han anat bé a Cata­lu­nya o, dit altra­ment, els resul­tats dels procés polític enge­gat amb la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal el juliol de 2010 no ha por­tat enlloc.

Penso que no es tracta de qui ha tin­gut més o menys res­pon­sa­bi­li­tats en tots els esde­ve­ni­ments polítics i emo­ci­o­nals dels últims anys. La història ja començarà a dir el que ha pas­sat quan estudiï els pri­mers esbor­ranys, les llums i les ombres, de tota la lite­ra­tura produïda en els últims anys, l’acti­tud del govern Rajoy, la pre­ci­pi­tació en apro­var les lleis del 6 i 7 de setem­bre de 2017, la pro­cla­mació momentània de la inde­pendència, l’apli­cació del 155, l’empre­so­na­ment de mig govern, la marxa del pre­si­dent i qua­tre con­se­llers a l’estran­ger, un judici al Tri­bu­nal Suprem que dic­tarà sentència en els pro­pers mesos, divi­si­ons en els par­tits tan cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes com inde­pen­den­tis­tes... Tan­tes coses sense apor­tar solu­ci­ons per cap de les ban­des no han produït un balanç posi­tiu.

Ha estat un error el man­te­ni­ment en presó pre­ven­tiva durant gai­rebé dos anys dels pre­sos jut­jats per la sala del Suprem pre­si­dida pel jutge Marc­hena.

La pro­pera Diada estarà mar­cada pel can­sa­ment de tanta ges­tu­a­li­tat, de tan­tes mani­fes­ta­ci­ons, de les emo­ci­ons de cen­te­nars de milers de cata­lans que es pen­sa­ven que la inde­pendència estava a l’abast si es volia forçar l’Estat a no tenir més remei que ator­gar-la.

Una pri­mera apro­xi­mació per sor­tir de l’entre­banc en què ens tro­bem seria adme­tre que el procés, tal com s’ha plan­te­jat i arran dels esde­ve­ni­ments que tots hem vis­cut, ha entrat en un car­rer sense sor­tida. Voler repe­tir el procés, tal com insis­tei­xen alguns sec­tors de l’inde­pen­den­tisme em sem­bla­ria una teme­ri­tat. Res fa pen­sar que els fets serien molt dife­rents.

Un govern pre­si­dit per Pedro Sánchez podria ser més com­pren­siu amb la rea­li­tat cata­lana i cons­truir ponts en les dues direc­ci­ons des d’Espa­nya cap a Cata­lu­nya que es pogues­sin tran­si­tar amb tots els recels per les dues ban­des, però que no fos­sin camins plens de tram­pes sor­pre­nents de forma habi­tual.

Una segona apro­xi­mació seria la de pren­dre’s molt seri­o­sa­ment l’equi­li­bri de for­ces que con­for­men la soci­e­tat cata­lana, tant la inde­pen­den­tista com la que no ho és. Cons­truir un pai­satge polític en què una gran majo­ria pugui estar d’acord, s’hi trobi a gust, no se senti estrany a casa seva. Que es pugui, en defi­ni­tiva, defen­sar el dret a voler ser el que es vul­gui sense esbor­rar la lli­ber­tat dels que pen­sin altra­ment i tin­guin una idea alter­na­tiva. Es trac­ta­ria d’accep­tar la rea­li­tat social i política del país retor­nant als paràmetres d’una con­vivència política, oberta, plu­ral i res­pec­tu­osa.

Qui pensa que la uni­la­te­ra­li­tat pot ser una via reco­ma­na­ble després del que hem vis­cut en els últims anys em sem­bla que no té en compte una idea que he expres­sat repe­ti­da­ment en aquests dar­rers anys i que es podria for­mu­lar dient que la inde­pendència de Cata­lu­nya no es pro­duirà en con­tra d’Espa­nya i sense la com­pli­ci­tat i el reco­nei­xe­ment d’Europa.

La inde­pendència d’un país pot pro­duir-se de forma pre­ci­pi­tada com a con­seqüència dels con­flic­tes que ens envol­ten. Les fron­te­res traçades a Europa com a con­seqüència de la Con­ferència de París en aca­bar la Gran Guerra eren impen­sa­bles deu anys abans. Però al caure els impe­ris cen­trals nai­xe­ren un reguit­zell d’estats amb fron­te­res que encara avui no estan del tot accep­ta­des per les parts. Hon­gria és un dels exem­ples més emblemàtics. És cert que el Bre­xit pot pro­duir una frag­men­tació del Regne Unit i, fins i tot, la uni­tat d’Irlanda per la qual els irlan­de­sos feren un aixe­ca­ment la Pas­qua de 1916, una guerra civil, el res­sor­gi­ment de la violència de l’IRA (3.000 morts) per aca­bar en els acords del Diven­dres Sant de 1998 que encara estan vigents. Veient el que ha pas­sat a Cri­mea, al Caix­mir i el que s’està vivint aques­tes set­ma­nes a Hong Kong, no veig que les grans potències afa­vo­rei­xin la idea de la inde­pendència uni­la­te­ral.

La inde­pendència de Cata­lu­nya, en tot cas, em sem­bla que no s’acon­se­guirà des de din­tre, i encara menys amb el suport inter­na­ci­o­nal. Caldrà fer veure a Espa­nya, alhora, que les coses no poden con­ti­nuar com fins ara.