Educar des de la incertesa

Com serà el món en què viuran els nostres actuals escolars? Sovint els educadors ens fem aquesta pregunta per mirar de cercar pistes que ens orientin envers els objectius rellevants de la nostra tasca. És a dir, per mirar d’oferir a l’alumnat allò que els serà útil en la vida futura. El problema és que ningú sap com serà el món d’aquí a vint, trenta o cinquanta anys. L’educació, doncs, està condemnada a fer propostes des de la incertesa.

Potser la tasca educativa no pot ser altra cosa que una aposta, que una opció entre moltes possibles. I així, els programes curriculars no els podem embolcallar sota un paradigma de veritat o de rellevància indiscutibles. Senzillament perquè allò que avui ho considerem imprescindible, significatiu i funcional per a les nostres vides individuals i col·lectives, demà o demà passat, potser seran del tot irrellevants per als futurs ciutadans. Davant d’això, quina actitud adoptar? En primer lloc ens caldran moltes dosis de modèstia, de prudència i de flexibilitat mental. No podem basar els programes escolars recolzant-los en dogmes, relats, ficcions o històries (científiques, socials o culturals) que no tenen cap consistència més enllà de les creences, opinions o relats imposats en èpoques on han pogut desenvolupar una funció de cohesió social i, potser també, il·luminadora d’un determinat sentit de la vida individual. Però ara molts d’aquests relats, sobretot en els àmbits socials i axiològics, no resisteixen el contrast amb la realitat global del nostre món.

I quina podria ser, doncs, una educació basada en la modèstia, la crítica de la narrativa a l’ús i, alhora, la cerca del descobriment d’un mateix i del forniment comprensiu de la nostra ment? En tot cas, hauria de ser una proposta educativa allunyada de la que predomina actualment, on sovint es cerca un compendi de coneixements en una estructura sense gairebé interaccions, i on la majoria de continguts estan sotmesos a data de caducitat pel que fa a la seva rellevància i funcionalitat.

Ens hem de preguntar quina educació volem i per a quin futur la projectem. I per això hem de revisar quins relats i històries resistiran a la meitat del segle XXI. El món actual, sotmès a una rapidíssima evolució transformadora davant les crisis dels models explicatius imperants de la societat i de l’individu, i de les construccions morals que d’ells es deriven, juntament amb l’eclosió de les disrupcions tecnològiques, ecològiques i l’emergència de la biotecnologia, la intel·ligència artificial, etc., ens aboquen a escenaris on l’educació no podrà ser, com fins ara, una simple transmissió dels sabers científics, culturals i socials del passat. Com serà, doncs? Com hauria de ser? Tenim molta feina a fer i no pot esperar gaire.