El mapa

Arri­bem a l’11-S i ens manca una diagnosi com­par­tida amb un mapa de les for­ces i trin­xe­res de tots els con­ten­dents del con­flicte de posi­ci­ons amb l’Estat.

La República cata­lana té d’ene­mics l’Estat, el règim i els governs d’Espa­nya i bona part dels autonòmics. De l’Estat, els seus apa­rells coer­ci­tius poli­ci­als, judi­ci­als, la casta econòmica i l’oli­go­poli mediàtic. Del règim, la monar­quia, l’entra­mat fami­liar i nepòtic d’arrel fran­quista que para­sita els apa­rells de l’Estat, les tra­mes de cor­rupció i de cli­en­te­lisme que man­te­nen una no menys­pre­a­ble base sociològica. Pel que fa als governs, estan supe­di­tats als interes­sos estratègics del règim i l’Estat.

Però, els fona­ments econòmics de l’Estat són febles i se sus­ten­ten en la pro­duc­ti­vi­tat de l’eix medi­ter­rani i de l’Ebre. Deute, pen­si­ons, inno­vació, atur estruc­tu­ral, emi­gració de talent, enve­lli­ment a grans àrees de l’Espa­nya rural, etc., són feble­ses estruc­tu­rals que poden crear un crei­xent males­tar que no podrà apai­va­gar-se eter­na­ment des­ple­gant ban­de­res espa­nyo­les cada cop més grans. La monar­quia i la cor­rupció són punts que toquen molt el règim.

Per a aquest con­glo­me­rat espa­nyo­lista el repte més fort és la República cata­lana. Per això, els tres nivells del poder espa­nyol dis­po­sen d’una estratègia amb ves­sants estric­ta­ment legals, d’altres que vio­len­ten la pròpia lega­li­tat i també d’il·legals o clan­des­tins. Els objec­tius són ate­mo­rir i divi­dir la població cata­lana i la democràtica radi­cal de l’Estat, o bé seduir cap a la neu­tra­li­tat aco­mo­datícia seg­ments més inse­gurs de l’inde­pen­den­tisme. Ero­si­o­nar l’eco­no­mia cata­lana amb fugues d’empre­ses i blo­queig d’infra­es­truc­tu­res; col·lap­sar les finan­ces de la Gene­ra­li­tat per crear pro­ble­mes soci­als; aug­men­tar el males­tar en els usu­a­ris de trans­ports, salut, ense­nya­ment, segu­re­tat ciu­ta­dana. El PSOE, des que governa, no ha dei­xat de fer o dei­xar fer tot això. On és la diferència amb un govern tar­do­fran­quista? En la retòrica del diàleg i en la impos­si­bi­li­tat que el PSOE bom­bar­degi trin­xe­res d’auto­go­vern que ells matei­xos han con­sen­suat: escola, llen­gua, salut, mit­jans de comu­ni­cació.

I a l’altra banda del front hauríem de tro­bar totes les for­ces con­ju­ra­des perquè el règim i l’Estat tron­to­llin en algun dels seus pilars, per tal de forçar-los a nego­ciar un referèndum vali­dat, amb la inter­venció inter­na­ci­o­nal que veurà els seus interes­sos afec­tats; con­ju­ra­des a rete­nir el suport més ample que es va obte­nir l’1-O i ampliar-lo amb allò que va sig­ni­fi­car el 3 d’octu­bre; convèncer o neu­tra­lit­zar ciu­ta­dans avui votants de l’espa­nyo­lisme; pre­ser­var les trin­xe­res i obrir nous fronts.

Tenim la Gene­ra­li­tat, que ha de pre­ser­var l’auto­go­vern i ampliar-lo, esti­rant el marc de la lega­li­tat vigent, com­ba­tent jurídica­ment les rei­te­ra­des il·lega­li­tats de l’Estat: pre­va­ri­ca­ci­ons, nepo­tisme, incom­pli­ments esta­tu­ta­ris, deure de pro­tecció de la població (cas 17-A-2017), repar­ti­ment de les càrre­gues solidàries d’immi­gració... I fent peda­go­gia amb la denúncia, amb cam­pa­nyes publi­citàries si cal, del dèficit fis­cal i d’inver­si­ons amb les con­seqüències en salut, ense­nya­ment, ser­veis soci­als, col·lapse de la mobi­li­tat, inse­gu­re­tat ciu­ta­dana... Aquesta trin­xera de l’auto­go­vern no es pot posar en perill amb ges­tos simbòlics o que com­por­tin un risc que no hagi estat con­sen­suat.

Tenim el paper de pre­sos i exi­li­ats, els uns fent de la sentència una arma pode­rosa per a la denúncia de la deriva auto­ritària a tot l’Estat; els altres pro­mo­vent la inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte polític. Però l’orga­nisme a l’exili ha d’estar fora de qual­se­vol sos­pita d’ús par­ti­dista i elec­to­ra­lista.

Els Ajun­ta­ments hau­ran de repen­sar quin paper tenen en aquesta nova etapa, en què caldrà ser pru­dents en pre­ser­var les ins­ti­tu­ci­ons, alhora que ago­sa­rats en esti­rar les seves capa­ci­tats per abor­dar l’erosió de l’Estat.

Tenim milers d’enti­tats que només en algun moment pun­tual del procés han estat inter­pel·lades. Donar la veu a aques­tes enti­tats en una pla­ta­forma ampla com el que va ser l’Assem­blea de Cata­lu­nya, pot ser l’única forma de superar un marc con­ta­mi­nat com el de la taula dels tres par­tits més Òmnium i Assem­blea. Només una direcció col·legi­ada ampla tindrà l’auto­ri­tat per mar­car l’estratègia no-vio­lenta comuna, lluny de pro­pos­tes per­so­na­lis­tes que tant abun­den.

I final­ment, res­ta­Ria ana­lit­zar en quins àmbits orga­nit­zats de la soci­e­tat civil cal tre­ba­llar per asso­lir-ne la direcció amb diver­sos pro­gra­mes de moder­nit­zació, trans­parència, repre­sen­ta­ti­vi­tat i suport a la democràcia, inclòs el dret a deci­dir.