Espanya, catàleg d’uniformes

Durant dècades, l’única censura que aplicava el règim espanyol –això sí,

amb mà de ferro– era la que envoltava la monarquia espanyola. S’aplicava un estricte culte a la personalitat del cap de l’Estat, derivat del que ja venia de lluny amb un dictador que era Generalíssim perquè ho havia decidit un únic elector: Déu (“por la gracia de Dios”). L’ordre, per tant, va quedar així: de Déu a Franco i de Franco a Joan Carles I. A partir d’aquí, la biologia quedava divinitzada i la successió al vèrtex de l’Estat quedava, definitivament, lluny de la voluntat dels electors.

Però, amb el pas del temps, el règim no ha adquirit legitimitat, sinó que n’ha perdut. Una part de l’esquerra espanyola, sobretot la més social, gran part dels partits bascos i el conjunt del catalanisme polític no només han abandonat el sistema, sinó que s’hi han enfrontat. Dues dates simbòliques com el 15-M i l’1-O són moments de condensació política que les elits madrilenyes han combatut, però que no han aconseguit desactivar. La mateixa monarquia és àmpliament qüestionada des de fora del refugi que va del PSOE a Vox, és a dir de l’espanyolisme de centredreta fins als ultres explícits.

Això està provocant una fossilització autoritària de les institucions que envolten i protegeixen el vèrtex monàrquic. La Policia, la Guàrdia Civil, els militars, els alts funcionaris i els tribunals es blinden a si mateixos i envien cada cop més sectors polítics al banc dels acusats, la presó i l’exili. Altsasu n’és un exemple, amb la prohibició de convocar actes per la retirada de la Guàrdia Civil de Navarra. I els camps de futbol en són un altre, amb el Ministeri de l’Interior prohibint i requisant cartells i samarretes en suport dels presos polítics catalans. L’Espanya d’uniforme, com sempre al llarg de la seva història, es planteja les demandes d’obertura com l’enemic a derrotar. I és per això que, periòdicament, perd.