Conservar l’espurna

Sembla que la cosa arrenca, que el curs polític es posa en marxa a partir d’avui i que els partits polítics ja no tenen excusa per posar-se les piles i intentar aclarir l’horitzó més proper, que no és cap altre que la resposta que donarem com a país a la més que probable condemna a molts anys de presó dels nostres presos polítics. I tots estem a l’espera i a l’expectativa per veure si realment poden aconseguir allò que ara mateix sembla molt llunyà: la unitat d’acció. Però que no se’ns oblidi que, en tot aquest procés, els ciutadans no són uns mers espectadors. No ho han estat fins ara. Tot el contrari. Diguem que estem on estem perquè a partir de la retallada de l’Estatut, ara fa nou anys, va començar la mobilització més multitudinària que ha viscut aquest país. I va sortir més gent que mai al carrer, amb un crit clar i unànime: independència. I a partir d’aquell moment, ara fa nou anys, empesos per aquesta massa ciutadana, els partits polítics van fer el tomb definitiu. I gràcies a això va arribar el 9-N. I després, l’1-O. És cert que sense un lideratge polític res de tot plegat hauria estat possible. Però l’espurna la va posar la gent. I en un moment com l’actual no està de més recordar-ho. I és molt probable que vostè ja estigui fart, que digui que l’espurna ara la posi un altre. I té tota la raó d’estar fart. Però no hem d’oblidar que hi ha nou persones a la presó. Només per elles val la pena conservar aquesta espurna.