Les arrels europees de Catalunya

La complexa situació que actualment està vivint Catalunya fa incert saber quin serà el rumb que prendrà el nostre país en els propers mesos. Això no obstant, sí que podem gosar plantejar camins que mai no haurien de ser abandonats, que haurien de marcar –com ho han fet sempre– el destí del nostre poble. Deia el filòsof Martin Heidegger que en l’origen de tota cosa ja hi ha in nuce el seu desenvolupament futur, com la planta es troba ja en la seva llavor. Si fem cas d’això, podem remuntar-nos al moment inicial de Catalunya, que els historiadors coincideixen a situar en la creació de la Marca Hispànica. Aquest inici ens dona el to del que serà una de les característiques més essencials de Catalunya: la seva vocació europea. Aprofundint doncs en els valors europeus de casa nostra avançarem pel camí d’allò que vertaderament som, caminarem vers la nostra autèntica identitat.

En aquest sentit, ja des dels seus inicis, Catalunya fou un lloc de pas, un lloc d’acollida i d’integració, de convivència i de tolerància. I això l’ha fet gran. Des dels antics que passaven per la Via Augusta fins als migrants actuals, tots han trobat una terra que els obre les portes i els empelta en una tradició secular en la qual hem sabut aprendre els uns dels altres i col·laborar tots plegats a treballar pel bé comú. Per altra banda, però, ja des de la Marca Hispànica, hem estat una terra de pagesos i de camperols, de gent que vivia de la terra i l’estimava profundament, que s’obria a les noves tècniques i s’enriquia culturalment. Tant uns com els altres, tant els oriünds com els que han vingut de fora, també han compartit aquesta característica: estimar la nostra terra, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. Ens pot haver separat l’origen, però ens ha unit la terra i el futur que hem llaurat conjuntament.

Igualment, la Marca Hispànica i l’Imperi Carolingi a la qual pertanyia eren els hereus universals d’una antiga tradició grega i romana que va deixar la seva empremta en les generacions posteriors. Des de l’arribada dels grecs a Empúries o des de la fundació de centenars de ciutats romanes a les nostres terres, també nosaltres hem rebut en herència aquesta tradició filosòfica, literària i jurídica. L’escriptor austríac Stefan Zweig, en el seu Sternstunden der Menschheit (Moments estel·lars de la humanitat), situa l’execució de Ciceró com el primer moment destacat, ja que amb la seva mort també desapareix tota una tradició de la prevalença de la paraula per damunt de la violència, de l’oratòria i el raonament per damunt de la guerra. També a Catalunya hauríem de saber mantenir aquesta tradició del diàleg, de la confrontació només a través de la paraula i dels arguments. Durant la nostra història hem sabut donar sobrades ocasions de ser uns bons deixebles de Ciceró amb el seu cedant arma togae (que les armes cedeixin el lloc al diàleg), no ho hauríem de perdre mai de vista.

Finalment –i com a benedictí no podria fer d’altra manera– voldria concloure parlant de dos personatges que han marcat Europa i Catalunya des de la perspectiva del cristianisme i dels valors de l’humanisme cristià: sant Benet (patró d’Europa) i l’abat-bisbe Oliba. El primer ens ensenyà que amb l’arada, el llibre i la creu, és a dir, amb el treball, la cultura i la pregària, es podia construir una societat per a tothom. I el segon fou un incansable promotor de la pau i el pactisme com a eixos de la societat i de la política. Tant sant Benet com Oliba ens mostren com no és l’interès propi el que repercuteix en el bé comú sinó que només treballant pel bé comú aconseguirem el benestar de tots.