anàlisi
Esteve Vilanova
Els revolts i els bons conductors
En una convenció en plena crisi econòmica del 1993, i després d’escoltar un seguit d’intervencions catastrofistes i molt negatives, el conseller delegat va prendre la paraula i va dir: “És en els revolts on es descobreixen els bons conductors.” I realment és així. De recrear-se en el catastrofisme, mai en sortirà res de bo, i cal gent amb perspectiva i optimisme per conduir la nau en plena tempesta. Aviat entrarem a la tardor; hem deixat enrere l’estiu més calorós que es recorda, fet que evidencia la tragèdia del canvi climàtic i que augura un futur tremendament complicat per a tothom. I, malgrat aquesta evidència clara, que mostra que anem cap al precipici, els conductors es comporten tan inconscientment com si fóssim en plena recta de l’autopista. L’egoisme intergeneracional és aclaparador i, per poca consciència social que es tingui, cada vegada ens costarà més mirar als ulls els nostres descendents. Haurem estat la generació més rica de la història, la més preparada de la història, amb la capacitat tècnica i científica més important de la història, i, malgrat tot, per egoisme, els deixarem una herència, en clau econòmica i de salut del planeta, nefasta.
Al setembre també iniciem una etapa que marcarà per sempre la nostra història com a país. La sentència contra els presos polítics institucionalitzarà una repressió que, tot i que ens sigui presentada sota l’empara de la llei, posa en evidència, com tothom ha vist en el judici, les carències del sistema i els nivells de coerció i humiliació que estem suportant molts catalans.
I com que el món no s’atura ni ens espera, altres tempestes se’ns acosten, i totes afegiran impactes negatius en l’economia. Ja ho hem dit: el Brexit, la possible recessió d’Alemanya, els vents d’Itàlia, la guerra econòmica entre els EUA i la Xina, el comportament de Turquia, la possible nova fallida de l’Argentina, la inestabilitat en bona part dels països llatinoamericans... Tots aquests fets, encara que ens semblin llunyans, impacten i impactaran negativament sobre la nostra economia.
La pregunta que ens hauríem de fer és, en previsió de tants revolts, alguns de molt perillosos, quin conductor tindrem capaç de portar-nos sense prendre mal? La resposta és difícil, atès que una condició imprescindible per a l’èxit d’aquest desconegut és que hi hagi unitat i, ara com ara, les forces polítiques mostren una tendència molt clara a la divisió, amb el sentiment pervers (i sovint justificat socialment, la qual cosa em descoratja més) de preservar els interessos partidistes per sobre dels de país. I, com que els interessos són divergents, és impossible assolir una unitat d’acció valenta, sostinguda en el temps i a l’altura del que requerirà tot el que ens caurà a sobre. El vicepresident Pere Aragonès demana que, si no pot aprovar els pressupostos, es facin eleccions. En situacions semblants, en qualsevol empresa, el que hauria de fer és presentar la dimissió. Demanar noves eleccions, com fan a Espanya, per resoldre qualsevol problema que són incapaços de resoldre, és traspassar les seves incapacitats a l’electorat i evitar les responsabilitats pròpies.
La divisió pel que fa a les accions a emprendre quan es faci pública la sentència demostra el grau de discrepància entre l’independentisme. Si, davant la gravetat històrica que suposarà la sentència, encara avui els dirigents responsables han estat incapaços de posar-se d’acord per abordar accions clares i unitàries, què en podem esperar?
Parlava fa un moment dels temporals que s’acosten a les nostres costes. Si ens afecten de ple, cal dir que Espanya és el país de la UE més mal preparat per resistir-ho, i sorprenen els missatges optimistes que encara avui s’estan transmetent. És cert que el governador del Banc d’Espanya acaba de demanar reformes per millorar l’ocupació i la productivitat abans de la crisi, la qual cosa, honestament, em sembla un brindis al sol, perquè ja ha fet tard.
Els puc assegurar que hi haurà molts revolts i que transitem per penya-segats, i és aclaparador que, estant segurs del que ens espera, els catalans encara no sapiguem quin serà el full de ruta ni qui ens guiarà. No ens poden demanar més adhesions per endinsar-nos en terreny desconegut, perquè ara ja els coneixem.
