Dialogar amb els unilaterals

Si es compleixen les previsions que assenyalen les xifres d’inscrits de l’ANC, centenars de milers de catalans, probablement més d’un milió, tornaran a sortir dimecres, per vuitena Diada consecutiva, a demanar un estat propi. Catalans que després voten partits independentistes que guanyen sistemàticament a les urnes, el veredicte de les quals hauria de ser el més sagrat en democràcia, perquè és on es mostra el suport real a un projecte polític. Tot això, però, que per a la (ultra) dreta espanyola ja sabíem que equival a res, per al PSOE resulta que tampoc suposa més que un “problema intern de convivència” a què no té cap intenció de donar una resposta diferent de la que ha rebut fins ara: repressió i menysteniment. Que falsa queda l’oferta de diàleg de Sánchez en el seu míting dimarts, quan continua negant el referèndum que exigeixen prop del 60% dels votants –si vol obviar el 80% que detecten les enquestes–, i quan a sobre l’endemà no es vol ni asseure amb el partit del president de Catalunya...

La crua realitat és que ningú a l’Estat veu cap incentiu per parlar de debò quan, com constatava ahir Pere Aragonès, de facto és l’única part que pot, com ja fa, exercir la unilateralitat, en tenir el monopoli de la legalitat, la força, la judicatura, l’Íbex, la diplomàcia, els mass media i uns quants poders més. El sobiranisme, tot, ha de continuar apostant pel diàleg, però fer-ho resultarà igual de retòric si en paral·lel no hi contraposa l’única cosa que té per forçar-lo: l’acció de la gent. D’aquí la rellevància d’iniciatives com el #TsunamiDemocràtic, que avui es començarà a concretar. Si condemnen els seus líders i continuen vexant les seves demandes, la societat catalana no es quedarà de braços plegats. I la Diada ja pot ser el millor reset.