Paraules

No tro­beu fas­ci­nants els res­sons d’algu­nes parau­les del nos­tre idi­oma? Mal­mirrós, per exem­ple, que el dic­ci­o­nari defi­neix com a “taci­turn”, però també així, en segona accepció (és la que jo conei­xia, pel par­lar del Camp): “Tem­po­ral­ment o habi­tu­al­ment malaltís, que no es troba prou bé.” O mai­xant, bellíssima paraula, no reco­llida per Fabra, que és fàcil de rela­ci­o­nar amb la fran­cesa méchant: “Entre­ma­liat.”

Segons l’amic i gran escrip­tor Joan Rendé, qui és mai­xantó, a pesar que la forma sem­bla que en rebaixi el sen­tit, encara és més tra­pe­lla. El món i els pobles en van plens, de bri­valls mai­xan­tons! A més, quan es diu aquest mot, se sol acom­pa­nyar d’un gest i d’una pronúncia ben carac­terístics: la mà dreta tan­cada, com si fes anar un tor­navís que colla fort un car­gol; pel que fa a la dicció, els que tin­gueu una certa edat ima­gi­neu el memo­ra­ble Capri dient-la d’aque­lla manera seva que tenia de dir les coses (i els qui no tin­gueu prou edat, però sí inter­net a casa, tecle­geu al Goo­gle Joan Capri, i lles­tos!).

Una vegada vaig sen­tir una anècdota molt bona, que tenia com a pro­ta­go­nista Martí de Riquer. Es veu que algú es va pre­sen­tar a casa seva per dur-li la versió actu­a­lit­zada del dic­ci­o­nari ofi­cial, i l’il·lus­tre roma­nista, després d’obrir el patra­col i de fulle­jar-lo inten­ci­o­na­da­ment, va dei­xar caure: “Ves, accep­ten guapo, que n’hi ha tan pocs, i no tonto, que n’hi ha tants!” A mi la facècia rique­ri­ana m’interessa per una raó: ¿què es dona per bo i què no (encara)? No ha de ser una feina fàcil, aquesta, però és evi­dent que comp­tem amb repu­tadíssims pro­fes­si­o­nals que hi tre­ba­llen des de la Secció Filològica de l’IEC i que segur que tenen raons molt sòlides per accep­tar una paraula i no una altra. Fa poc la meva per­ru­quera em pre­gun­tava: “¿Com en dius, tu, d’enjum­pir?” Jo li vaig res­pon­dre: “¿Enjum... què?” Es veu que vol dir, si més no a la Conca de Bar­berà, engan­xar-se el dit en una porta. Vaig recor­dar que a Gelida jo havia sen­tit, per expres­sar exac­ta­ment el mateix, enso­lir. Trans­cric aquests verbs tal com raja, perquè no apa­rei­xen a cap dic­ci­o­nari. Sí que surt a l’Alco­ver Moll aixo­nar (que remet a eixo­nar), per bé que no recull del tot el sen­tit que hi donem al Penedès: el d’un cas­tell que fa figa (i no vull ser més explícit per no ser política­ment incor­recte). Quan vaig dir a l’amiga Montse que aque­lla paraula no exis­tia, amb tota la raó del món ella va arru­far el nas: “Jo l’he dit tota la vida!” Vaig cor­re­gir la meva afir­mació: el fet que un terme no apa­re­gui al dic­ci­o­nari no vol pas dir que no sigui per­fec­ta­ment viu.

Un dar­rer exem­ple. Jove­ne­jar surt al dic­ci­o­nari: “Fer actes pro­pis d’un fadrí, de la joven­tut.” No hi surt velle­jar (que sí que apa­reix al DCVB): “Esser vell; tor­nar vell.” En canvi, el dic­ci­o­nari ofi­cial sí que reporta vello­te­jar: “Començar a ésser vell.” ¿No seria més plau­si­ble velle­jar?