Estrangers

Parlàvem ahir de l’ani­mad­versió que a molts bar­ce­lo­nins els causa el turisme. No sé si els pari­sencs, els lon­di­nencs o els romans tenen la mateixa afec­tació. De totes mane­res, és estrany. Tots som un moment o altre visi­tants d’un país que no és el nos­tre, i la pròpia experiència em diu que els turis­tes fan nosa als turis­tes, no als pro­pis. Els senyors i senyo­res que no poden arri­bar a veure la Monna Lisa perquè hi ha milers de caps davant seu que els la tapen són turis­tes. Ells, i els pro­pi­e­ta­ris dels caps. Hi ha algun ciu­tadà de París, entre els con­gre­gats? Si hi és, es troba en mino­ria. Els museus els visi­ten els estran­gers. Els indígenes, amb una vegada en tenen prou, i encara, i no acos­tu­men a rein­ci­dir. I si ho fan, saben tro­bar l’hora, el dia o l’època de l’any més acces­si­ble. A Mataró tenim la Nau Gaudí, la pri­mera obra de l’arqui­tecte celebèrrim. De tant en tant uns japo­ne­sos la venen a retra­tar. Hi ha algun mata­roní que l’hagi foto­gra­fi­ada mai, en Ramon Manent a banda? N’hi ha gai­res que l’hagin visi­tada per dins? Només hi pro­jec­ten una mirada dis­treta i externa els que van a l’estació a aga­far el tren. Si els japo­ne­sos hi vin­gues­sin en massa –que no ho fan– serien els matei­xos japo­ne­sos els que tin­drien raó de quei­xar-se dels seus con­na­ci­o­nals per no poder-la veure amb tran­quil·litat. Visi­ten els bar­ce­lo­nins la Sagrada Família, la Pedrera o el tem­ple romà? Jo cal­culo que molt pocs, i no per culpa del tap de gent sinó per la indi­ferència davant del que és propi. El que es té a prop no és visi­ta­ble. Si són tan pocs, de què es quei­xen els bar­ce­lo­nins en gene­ral? Bar­ce­lona té les vore­res amples, sobre­tot a l’Eixam­ple. El pas­seig de Gràcia, molt amples. No veig que els bar­ce­lo­nins hagin de bai­xar a la calçada per dei­xar pas­sar les comi­ti­ves visi­tants. El barri Gòtic és més estret. Les pro­ces­sons són con­subs­tan­ci­als d’aquell lloc des que les pre­si­dia el bisbe. Ara les encapçala una guia amb un número a la mà. Paciència, ja arri­ba­rem a la cate­dral o a la plaça de Sant Jaume. Parlo del turisme edu­cat i curiós, no del sorollós, evi­dent­ment. El pri­mer és majo­ria. L’altre, un pro­blema d’ordre públic comú a qual­se­vol ciu­tat atrac­tiva.

La pri­mera vegada que vaig ser a Lon­dres vaig que­dar acla­pa­rat de la gent de totes les naci­ons que pas­sa­ven pel car­rer. Alguns eren britànics d’ultra­mar. La majo­ria, turis­tes. Em pre­gun­tava: qui és, entre tots, el lon­di­nenc “nor­mal”, el que dina amb la família, cele­bra Nadal, va a la feina, el meu equi­va­lent al meu país? Jo era un turista impor­tu­nat pel turisme. Em situo al pas­seig de Gràcia. Sé dis­tin­gir per­fec­ta­ment quins són els “meus” i quins els “altres”. Els turis­tes ens diuen que la Pedrera és impor­tant i no evi­ten que ens reco­ne­guem, sinó que encara ho faci­li­ten.