Errors al programa

Dissabte, a les set de la tarda, una cobla s’enfila a l’empostissat de la plaça i comença a tocar. “És amb motiu de l’Onze de Setembre”, em diu un senyor. Falten cinc dies per a la data commemorada, que aquest any cau en dimecres. “Amb motiu de l’Onze de Setembre? Que no es fan en aquest mateix lloc sardanes cada dissabte?” “Tampoc cal exagerar: molts dissabtes però no tots.” Observo que tots els balladors són grans. Cap novetat, fa molt temps que els joves no s’uneixen a “la mòbil anella”. “Veurà que les interpretacions són ara més curtes; és que els balladors es cansen.” Els veig de totes maneres entusiastes. La música de les sardanes és engrescadora i converteix en festa qualsevol dia. “Aquí diu que toca la cobla Premià i veig que als faristols hi diu «Granollers.»” “Hi ha hagut un error en el programa.”

El programa també diu que el dia assenyalat hi haurà, al matí, una “ofrena floral institucional” a la pedra que recorda Rafael Casanova. Hi havia anat, fa molts anys. Hi vaig deixar d’anar tip que els partits convocats i convocants manifestessin divisions entre ells i competència per veure qui oferia el ram més gros i cantava Els segadors amb més pulmó. Vaig decidir acostar-m’hi tot sol, quan els “institucionals” ja se n’haguessin anat. Un any vaig arribar a casa al moment que els avions esclataven a les Torres Bessones de Nova York.

També diu el programa que l’endemà de l’Onze, dijous, dissertarà a l’ajuntament Ferran Sáez Mateu, veu que sempre s’ha d’escoltar, crítica amb com s’ha conduït el procés. És un acte organitzat per Òmnium, que té el seu president tancat a la presó.

Deixo les sardanes i m’encamino a adquirir els bitllets que em faran desplaçar a la manifestació de Barcelona amb un còmode autocar. Aniré a Barcelona perquè crec que hi haig d’anar, un dia que em puc manifestar per Catalunya, però entotsolat, a títol personall. No cridat per ningú ni per por que a Madrid es freguin les mans si la manifestació fracassa. A Madrid, es poden fregar les mans tant com vulguin i fins fer-se sang. M’és igual, Madrid. M’és igual? Acabo de llegir Assaig general d’una revolta, de Francesc-Marc Álvaro. Entre tots els llibres dedicats al procés, aquest, magnífic, és tota una tesi, potser la primera de les que el procés mereixerà en el futur. Quants errors al programa pel “tenim pressa”, quants per tantes irreflexions, quants pels que desconeixien què és Madrid i què és un estat. I en volíem construir un. Quanta maldat per part d’aquest Estat, administrador del monopoli de la violència i no de la política. Dos anys en presó preventiva! I som on érem: a Arenys de Munt reclamant un referèndum. Tot i així, a la manifestació. Encapsulat, i a rumiar i purgar. O a les sardanes d’“un poble que avança donant-se les mans”...