Arròs negre

Un moviment de mobles a casa fa que trobi el llibre de Josep Pla El que hem menjat, que donava per perdut. En pico uns capítols. De la primera lectura havia tret la impressió tinguda per corrent: a través de la cuina, l’autor, com gairebé sempre, explica el país. El “país” en sentit ampli: pondera la cuina catalana i també la balear, la valenciana, la de la Catalunya Nord i, més amunt, l’occitana. Els Països Catalans apareixen complets, incloent-hi el projecte expansiu que la batalla de Muret va frustrar. La lectura d’ara em fa entendre que no és un llibre sobre menjars sinó sobre la gana. Pla està de molt mal humor. Rondina i es queixa com mai en altres textos. De què es queixa? Què el fa rondinar?A què es degut un mal humor tan sostingut? La gana. Jo conec un munt de gent que quan s’apropa l’hora dels àpats entra en un humor negre, res no els està bé, ho engegarien tot a rodar. Tenen gana. Un cop saciada, salten a l’estadi contrari. Es tornen mansuets, afables i inclinats a fer petons a les criatures. Pla, que menjava poc, s’enerva per una altra mena de gana. O de ganes: les de poder menjar els productes i els plats suculents que la postguerra van, com ell diu, “debolir”: aquells olis que no fan girar d’esquena a la primera fregida, aquell bacallà vingut dels països escandinaus, aquella carn d’olla majestuosa elaborada amb productes de la terra de primera qualitat i a bon preu, aquells pollastres, aquells tomàquets, aquell pa... Insisteix a donar les culpes de la “debolició” a l’autarquia. L’“autarquia”, com l’estraperlo, l’especulació o la flaquesa de la pesseta, és Franco. El que hem menjat és una obra antifranquista per via culinària. Va bé alertar-ne ara que molts han descobert l’antifranquisme de Pla a través de dietaris inèdits o de cartes als amics. Unes patates horribles li fan dir: “Vingué la guerra civil, que ho ensorrà tot, i l’economia dels llargs anys de pau, que, havent estat el país tocat fins a l’os, foren una immensa desgràcia.” N’hi ha per estar de mal humor.

Nota a part: parla de l’arròs negre. Per Pla “arròs negre” no és la pasta tintada que ara serveixen a molts restaurants i que la gent consumeix amb estranya delectació. Ni el menciona, a la seva època no existia. Arròs negre és el normal, el que es fa a la paella després d’haver elaborat un sofregit molt concentrat, confitat i fosc de ceba, all i una mica de tomàquet. El resultat no és negre però rep el nom per contraposició a l’arròs blanc. També diem “negre” al vi que en altres llocs és rouge, red o tinto, per distingir-lo del blanc. Som els únics que veiem negre el vi. Hem reforçat el negre de l’arròs amb tinta. La gent surt de la deglució amb les dents i els llavis emmascarats, els tovallons s’han de llençar. El sofregit vol paciència, i tenim pressa.