Opinió

Caiguda lliure

Sobre la fotografia

“Aquest Robert Frank és el mateix del qual ja parlava Susan Sontag

Just abans que es clausurés el Visa pour l’Image, hem sabut de la mort del darrer dels gegants de la fotografia que hem hagut d’enterrar les últimes setmanes. Ara ha estat Charlie Cole, l’autor de la coneguda imatge de l’estudiant xinès que el 1989 va desafiar una filera de tancs durant la revolta de la plaça de Tiananmen, però feia dies que estàvem ja de dol per la pèrdua de Leopoldo Pomés, a qui sempre haurem d’agrair que ens tragués la crosta rància del franquisme amb aquelles campanyes publicitàries que eren una pura manifestació de sensualitat i alegria. Poc després, se n’anava Peter Lindbergh, el fotògraf que es mirava les models i els famosos com si fossin estranys a si mateixos, en blanc i negre, ullerosos, esquius i una mica desvalguts, potser tal com serien fora de càmera: igual de guapos, però completament astorats de ser-ho. I, sobretot, estem encara sota la commoció d’haver perdut Robert Frank, un mite i un model ètic de la fotografia de tots els temps. Com els gegants de debò, ha estat l’únic que ha demostrat, arribant als 94 anys, una capacitat prodigiosa de sobreviure’s. La prova que algú ha ingressat en un marc llegendari és que, amb la notícia de la seva defunció, el que més et sorprèn és que encara fos viu, com si hi hagués algun terrible error, perquè aquest Robert Frank de què parlen avui els diaris no pot ser el mateix que fa mig segle Susan Sontag ja citava en el seu estudi Sobre la fotografia com un dels autors que havien revelat, amb les seves imatges d’Amèrica, “la tomba d’Occident”.

Però sí, l’és en efecte, i la casualitat ha volgut que la notícia de la seva mort hagi coincidit amb la primera edició en català del llibre de Sontag, en traducció d’Anna Llisterri per a Arcàdia i la Virreina Centre de la Imatge. El volum conté dos articles addicionals de redacció força més tardana, “Fotografia: un petit resum” i “Sobre la tortura dels altres”, però sobretot hi ha l’agudesa emocionant de l’escriptora que va descobrir-nos que les imatges sobre l’horror, més que una resposta moral, susciten el desig de veure més imatges horroroses, o que certa fotografia documental no desvetlla pas sentiments de reparació i justícia, sinó que participa del “tradicional entusiasme pels pobres i els desposseïts”. Benvinguda la fotografia, en tot cas, que fa que la realitat sembli tenir un propòsit; que fa creure que aquest individu que ara passa havia de comparèixer necessàriament en aquest moment; que la boira que s’estén sobre la ciutat aquest matí hi sigui per submergir-la en aquesta atmosfera de trista espera que t’empeny a mirar-la i quedar-hi atrapat com en un laberint de gasa, i que preserva sota la imatge, perquè tu puguis seguir vivint a fora, un secret del qual, pel teu bé, no sabràs mai res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.