Dones forçudes

Montse Barderi ha guanyat la 52a edició del premi Prudenci Bertrana amb La memòria de l’aigua, un relat sobre el destí de tres generacions de dones que reivindiquen el seu lloc al món. Però la novel·la sosté, argumenta i defensa que la literatura és salvadora. Que la ficció t’alleuja la duresa de la realitat. Una realitat que per a les dones catalanes de classe baixa era molt dura. I el que ha patit l’àvia, la Clemència, ho ha de suportar la mare, la Rosalia, i el sofriment acumulat arriba fins a la filla. La Clemència sap qui és, qui vol ser i qui estima, però no la deixen ser ni la deixen fer. Capbusseu-vos en la novel·la si voleu saber si se’n surt. La Rosalia, tenallada per les conseqüències d’un matrimoni no desitjat, ha de fugir a la ciutat per mirar de trobar el seu lloc. Us convido a submergir-vos en el seu relat, fred, fosc i rigorós, com les aigües d’una gorga. I la Núria es refugia en la literatura per reivindicar-se com a dona i, sobretot, desempallegar-se de la memòria de l’aigua. És a dir, que sembla que no puguis començar de zero, perquè arrossegues els dolors de les generacions passades que condicionen la teva vida. La Núria és filla de les circumstàncies que l’han precedida –les de la seva mare i les de l’àvia–, però se’n desempallega, d’aquesta memòria. Sense trair aquesta memòria té prou força per fluir lliurament la seva vida sense cap llast que l’ancori a un passat nociu. Barderi ha trenat, de manera magistral i absorbent, tres històries en una. Molt ben escrita. Amb un llenguatge suggerent, acurat i pròxim, que homenatja les generacions passades. Sobretot de dones que han patit un dolor tan gran que les ha transformat per sempre i que sovint els ha impedit estimar. Així com l’aigua sempre acaba trobant el camí per tornar al mar, les dones de Barderi són prou forçudes i determinades per trobar la manera de lluitar per fer la seva vida i que res ni ningú els ho impedeixi.