Dones forçudes

Montse Bar­deri ha gua­nyat la 52a edició del premi Pru­denci Ber­trana amb La memòria de l’aigua, un relat sobre el destí de tres gene­ra­ci­ons de dones que rei­vin­di­quen el seu lloc al món. Però la novel·la sosté, argu­menta i defensa que la lite­ra­tura és sal­va­dora. Que la ficció t’alleuja la duresa de la rea­li­tat. Una rea­li­tat que per a les dones cata­la­nes de classe baixa era molt dura. I el que ha patit l’àvia, la Clemència, ho ha de supor­tar la mare, la Rosa­lia, i el sofri­ment acu­mu­lat arriba fins a la filla. La Clemència sap qui és, qui vol ser i qui estima, però no la dei­xen ser ni la dei­xen fer. Cap­bus­seu-vos en la novel·la si voleu saber si se’n surt. La Rosa­lia, tena­llada per les con­seqüències d’un matri­moni no desit­jat, ha de fugir a la ciu­tat per mirar de tro­bar el seu lloc. Us con­vido a sub­mer­gir-vos en el seu relat, fred, fosc i rigorós, com les aigües d’una gorga. I la Núria es refu­gia en la lite­ra­tura per rei­vin­di­car-se com a dona i, sobre­tot, des­em­pa­lle­gar-se de la memòria de l’aigua. És a dir, que sem­bla que no puguis començar de zero, perquè arros­se­gues els dolors de les gene­ra­ci­ons pas­sa­des que con­di­ci­o­nen la teva vida. La Núria és filla de les cir­cumstàncies que l’han pre­ce­dida –les de la seva mare i les de l’àvia–, però se’n des­em­pa­llega, d’aquesta memòria. Sense trair aquesta memòria té prou força per fluir lliu­ra­ment la seva vida sense cap llast que l’ancori a un pas­sat nociu. Bar­deri ha tre­nat, de manera magis­tral i absor­bent, tres històries en una. Molt ben escrita. Amb un llen­guatge sug­ge­rent, acu­rat i pròxim, que home­natja les gene­ra­ci­ons pas­sa­des. Sobre­tot de dones que han patit un dolor tan gran que les ha trans­for­mat per sem­pre i que sovint els ha impe­dit esti­mar. Així com l’aigua sem­pre acaba tro­bant el camí per tor­nar al mar, les dones de Bar­deri són prou forçudes i deter­mi­na­des per tro­bar la manera de llui­tar per fer la seva vida i que res ni ningú els ho impe­deixi.