Menys nacionalisme?

Cercar dreceres en política sempre és temptador. Especialment si l’objectiu sembla massa llunyà i feixuc, com si el camí fos ple de rocs i apareix com a intransitable i cal fer obres per poder obrir-lo. Però algunes dreceres no deixen de ser trampes, culs de sac que no només no porten enlloc sinó que dificulten realment arribar a destí. Ens fan perdre energies i temps, a més fins i tot ens posen en risc de perdre’ns durant molt de temps.

Assumir que no tenim una àmplia majoria social a favor de la independència i que el creixement de nous independentistes és molt i molt lent ens pot portar a voler agafar la drecera de l’eixamplament exprés. Busquem un Sant Grial que transformi nous independentistes, l’argument màgic, el desllorigador de consciències, i no existeix. El creixement espectacular de l’independentisme entre el 2010 i el 2014 es pot explicar per la sentència de l’Estatut i la reacció catalanofòbica de part del poder de l’Estat. Però sense una feina de formigueta dels independentistes durant anys, entre d’altres organitzant les consultes sobiranistes o l’aliança d’aquests amb els federalistes que va permetre impulsar aquest nou Estatut, no s’hauria aconseguit aquest creixement. En aquest voler eixamplar la base de forma exprés, alguns cauen en l’error de desnacionalitzar el moviment. És encertat no quedar-nos en els elements més identitaris de l’independentisme i obrir-nos. Si alguna cosa caracteritza el nacionalisme català i l’independentisme és que és molt permeable i d’adscripció voluntària. Però com a moviment sobiranista no pot estar exempt d’un component d’identitat nacional. Diluir-lo per arribar a més gent reforçant i indirectament reforçar els elements d’identitat del nacionalisme banal espanyol ens pot fer ser un moviment molt simpàtic, però no estem eixamplant la base independentista. No vull dir que haguem de tornar a l’essencialisme, la identitat catalana és mestissa i beu de moltes fonts. Abandonar l’essencialisme va ser un dels grans èxits de l’independentisme. Però això no treu que n’hi ha, d’elements identitat propis, i que no els hem de diluir.

Tot i que l’estat espanyol és molt disfuncional i té molts elements que ens fan viure per sota de la nostra potencialitat econòmica i social, Espanya és una democràcia, molt distorsionada i allunyada de l’ideal democràtic. Això vol dir que tot i que els arguments econòmics, democràtics, polítics i socials puguin ser importants per moure persones cap a l’opció independentista, l’element d’identitat nacional segueix sent important. L’adscripció a un demos (espanyol o català) no deixa de ser una elecció irracional, on els elements d’identitat i identificació nacional importen. Creure que buidant tot element d’identitat catalana al moviment independentista persones amb una identitat nacional espanyola s’hi adscriurien, és ser bastant innocent.

Un moviment independentista ofereix un projecte col·lectiu de millora de la societat, però en especial ofereix un espai de desenvolupament de la pròpia identitat nacional i un col·lectiu amb el qual identificar-nos. Si no ofereix el segon, difícilment ningú pot pensar que els costos de fer un estat nou estan justificats. Pocs fan una revolució i un estat nou només per una millora dubtosa de les institucions i l’economia, però sí, en canvi, per desenvolupar la seva identitat i sentir-se part d’un projecte col·lectiu.