El camí del despropòsit

N o és fàcil governar una ciutat quan els interessos són múltiples i no sempre coincidents. És complicat posar ordre en una de les grans urbs metropolitanes, on cada barri és un poble i costa editar un projecte comú. Encara, s’han d’equilibrar les legítimes aspiracions dels grups polítics i socials, que moltes vegades defensen propostes divergents. Incidir positivament en una col·lectivitat exigeix grans dosis d’intel·ligència i generositat.

Badalona és complicada, feta a cops d’onades migratòries i amb molts dèficits de vertebració. Una ciutat governada per diverses ideologies, des de l’històric PSUC fins a l’emergent Partit Popular, amb llargs períodes socialistes i fins i tot amb moments per a la nova política de Guanyem. De tot i força, però ha continuat mantenint mancances estructurals. Fer ciutat continua com a gran repte. Una ciutat sotmesa a la necessitat d’enquibir cultures d’al·luvió sempre manté el repte de l’acolliment i la solidaritat, i saber ser sensible a la immigració –en diferents onades– i oberta a refugiats de tota mena. En aquesta empresa s’han de facilitar les complicitats dels polítics, dels agents socials i de la ciutadania, sobretot sabent tallar qualsevol brot de racisme i xenofòbia.

Fou Garcia Albiol qui posà Badalona al mapa negre de les poblacions conflictives, amb les seves campanyes contra la immigració i amb el desgraciat lema del Limpiando Badalona. La seva política populista feu forat electoral, quan la gent es va apuntar fàcilment al “sí, però no a casa meva”, un missatge acceptat per una societat poc madura que, a més, no trobà contramissatge en les alternatives polítiques. Els populars governaren quatre anys, però aconseguiren crear anticossos. Guanyem intentà capgirar una situació insostenible i aconseguí un govern alternatiu, però feble, que durà fins que PP i PSOE es posaren d’acord en una moció de censura. Pel mig, una suposada aplicació del 155 local. Després, eleccions amb un Albiol fort, que fins i tot arrasà en alguns barris, i uns socialistes resistents que volgueren l’alcaldia –“o nosaltres o el diluvi”– malgrat ser la tercera força electoral. La gent de Dolors Sabater retirà les legítimes aspiracions a l’alcaldia al·legant que era millor un govern socialista que un de popular.

Ara, amb un govern en vacacions permanents, l’alcalde Pastor ha fet un perillós pas cap al despropòsit i encapçala una campanya per impedir que un centre d’acollida per als Mena s’instal·li a la ciutat i es vanta d’haver-ho aconseguit. El socialista Pastor criminalitza la immigració i aplaudeix el tancament de Badalona a una acció solidària, talment igual que allò que demonitza Garcia Albiol. Total: Albiol i Pastor, dues cares de la mateixa moneda. Valia la pena donar suport a l’alcalde socialista per evitar una alcaldia popular?: s’obren els dubtes.