El dia dels morts

Una de les conseqüències d’aquest fracàs polític és que, quan se sàpiga la sentència del procés, Espanya tindrà un govern provisional, és a dir, en precari. No és poca cosa. I tindrà un poder legislatiu entre parèntesis, amb la legislatura dissolta, a l’espera de les eleccions del novembre. I que coneixerem les penes que imposarà el Suprem en una campanya electoral que ja ha començat. No se m’acut un escenari més caòtic, la tempesta perfecta perquè tot plegat acabi amb una devastació del paisatge. ¿Què vol dir aquest desgovern, aquest temps d’espera fins a saber qui manarà a Espanya els propers quatre anys (o els propers mesos, tal com van les coses)? Que les posicions s’exacerbaran, que no hi haurà sinó la perspectiva electoral, que qualsevol reacció mínimament racional i entenimentada (si és que tal cosa era possible) se n’anirà claveguera avall, empesos tots plegats a demostrar –de cara a les urnes– qui té més ferro al puny, qui és capaç d’entomar una situació tan crítica, tan decisiva, amb més virulència, verbal i factual.

La campanya començarà pels volts del dia dels morts, que és una manera ben nítida, una metàfora concloent, per definir el que està passant. Ras i curt: la política espanyola està en un atzucac perquè existeix el problema català. Si no, amb més o menys cintura, amb més o menys orgull, Espanya ja tindria un govern. La qüestió catalana plana sobre la governabilitat i, en aquests dies severs, dies que precedeixen l’oratge imminent, només s’albira un horitzó possible: l’exacerbació de les posicions, la pressió a mig camp per evitar que el contrincant tingui la pilota. És a dir, la negació de qualsevol sortida digna i sòlida, sotmesa la hipotètica entesa al desgavell de les urgències i a la necessitat de demostrar fortalesa i inexpugnabilitat allà on hi hauria d’haver posicions flexibles i un elogi de les febleses per damunt de l’esclat de les passions desbocades, opaques en la seva autocomplaença. Hi ha molt poc espai, certament, per a cap esperança.