Controlats

Vaig veure el reportatge sobre el control que les autoritats xineses exerceixen sobre els seus ciutadans. Centenars, milers, milions de càmeres situades als carrers escruten els passejants. En vaig detectar moltes quan vaig ser a aquest país, ara fa uns mesos. Penjaven entre els arbres, als pals de l’electricitat, als semàfors, a les torres fetes expressament per sostenir-les, a tots els edificis i botigues... Vaig quedar ben retratat. Els records gràfics de la meva estada a la Xina els tenen els xinesos. La meva càmera no va arribar a tant, ni de lluny. Als pobles –a la Xina qualsevol poble té cinc milions d’habitants– els controls són més acusats perquè els cinc milions es coneixen tots. Unes brigades vetllen perquè els veïns no escupin pels carrers, no hi tirin papers, recullin les fulles dels arbres i la runa, mantinguin les gallines en silenci per no incomodar els veïns... Abunden les denúncies entre ells. El galliner del veí sempre produeix enveja. Les infraccions, als pobles i a les ciutats, són sancionades amb pèrdua de “punts cívics”. La pèrdua s’ha de compensar amb més esforços en favor de la comunitat. Si els esforços no són suficients, els ciutadans entren en una llista negra i la vida se’ls fa molt difícil. Si són satisfactoris, la llista és roja, com el breviari de Mao.

No sé la intenció del reportatge. Ignoro si el rebuig als aguaits xinesos va ser compartit per la majoria dels meus conciutadans. De càmeres, ja en tenim. Molta gent en vol més. La seguretat actua d’argument. De fet, gairebé tots els crims que es cometen han disposat d’una càmera, propera o llunyana, que ha retratat els malfactors. Són, gràcies al procediment visual, detinguts. I una càmera a cada llar? Per documentar la violència que s’hi pugui exercir, per vigilar que ningú hi fumi quan el tabac sigui definitivament prohibit, per assegurar-se que els animals hi són ben tractats i els pagesos toquen cada vespre un nocturn de Chopin perquè les vaques s’adormin. Si s’implantessin el sistema de punts i les llistes negres i roges, algú protestaria? Les llistes són públiques. Als bancs xinesos els faciliten la feina: no donen crèdits als ennegrits. Les parelles saben a què atenir-se: un roig és un bon partit. Qui pot oposar-se a la simplificació dels antics i tediosos prometatges exploratoris?

Tot porta a l’espionatge polític, és clar. Quin govern del món no vol tenir controlada la dissidència dels ciutadans? Ara dissimulen, però el model de la Xina els deu semblar fantàstic. Tot és qüestió de convèncer-ne la gent de les bondats. Que no volen seguretat, pau i carrers nets? Però: qui controla els controladors, vull dir els governants? Potser quan passin a l’oposició... Quina oposició, si l’objectiu és mantenir-se al poder, ells i el sistema?