Tribuna
Cremar art a Montblanc
No, no eren nazis ni franquistes, els anys trenta o quaranta del segle XX, cremant llibres amb idees pecaminoses o “art degenerat”, com deia Stalin “el padrecito de los pueblos”. Era un pintor de Montblanc, a la nostra Conca de Barberà, vells i bells paisatges entre bladerars, que protestà contra si mateix –i contra el mercat de l’art, on s’especulava com en qualsevol altre sector– cremant obra pròpia per haver signat, a mitjan anys seixanta, i sense llegir-ne la lletra petita, un contracte amb un empresari que presumia de marxant d’art, el qual li oferia xalet i solar als voltants de Reus, pagant amb quadres del pintor, a 10.200 pessetes el metre quadrat de tela, fins a satisfer el valor de la casa i el terreny.
Quan es va descobrir el pastel, cinc anys més tard, cap al 1971, durant els quals l’artista s’havia –diguem-ho així– explotat a si mateix enviant metres i metres de la seva pintura al fraudulent empresari i a tota la penya que el voltava, el nom de Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), que ja havia tornat de París i que era reconegut, va saltar en gran manera als mitjans públics, d’aquí i d’arreu. Maleïda gràcia, ell que estimava la solitud arbrada del seu Montblanc medieval, que autèntics amants del seu art anaven a corrua feta al seu taller a comprar-li el que feia i que no necessitava per a res, com va reconèixer, propietats fora de la que ja tenia.
Tot això –i més– és el que conta el llibre, de títol ben escandalós però cert, El pintor que cremava els seus quadres, escrit per l’historiador Francesc Marco-Palau (Tarragona, 1989) a manera d’“assaig biografic” sobre la vida, certament novel·lesca, del seu oncle avi, aquell homenot que fou “un dels artistes més singulars de l’art català del segle XX”, com consta en aquest volum publicat per Editorial Gregal de Maçanet de la Selva, amb pròleg de Màrius Serra i amb fotos en color dels seus olis, ceràmiques i dibuixos amb tinta xinesa sobre paper-tela (aquelles figures femenines amb flors i coloms, aquells seus paisatges, tot amb un regust postcubista recreat a través de l’expressionisme). Però no s’havia acabat aquí la condemna per al pintor, perquè portat el cas a judici i, després de diverses sentències als jutjats de Reus i a l’Audiència de Barcelona, favorables a l’empresari, el Tribunal Suprem (ben conegut aquests darrers mesos pel que ja sabem) va acabar de crucificar Palau Ferré fent-li fer 42 metres més de pintura per saldar el que la “justícia” considerava el deute amb l’empresari, quan pels preus que es pagaven per les seves obres aquest deute ja feia anys que estava cobert.
Després de tot aquest serial, que arrenca cap al 1965 i acaba deu anys més tard, és quan Palau, esgotat i decebut amb les males arts del món, decideix fer una gran botifarra a tot el tinglado i començar a cremar els quadres que continua pintant amb la vocació de sempre, ritual que farà els deu anys següents, fins al 1985, quan després d’un homenatge que li fan a Madrid les Aules d’Art Iberoamericanes, pregant-li que no incineri més la seva obra, deixa de fer-ho i la seva vida i obra reprèn la vitalitat que sempre havia tingut. Tota una història que es llegeix molt bé en aquest estimable volum.