Dos anys després

Han passat dos anys ja d’aquella jornada del 20 de setembre del 2017. Malauradament, la maquinària poderosa de l’Estat ha imposat un relat de rebel·lió i subversió que s’ha fet palès amb el judici als líders i activistes independentistes. La sentència consagrarà un relat fals però que ha estat acceptat per la societat espanyola i no ha pogut ser contrarestat per l’independentisme. El que va passar el 20 de setembre es pot resumir en una sola frase: l’Estat reaccionava per evitar la secessió de Catalunya. Ho feia aplicant la recepta del president peruà Alberto Fujimori, que el 5 d’abril del 1992 va perpetrar un autocop d’estat, essent ell mateix president. Espanya va fer el mateix, tot intervenint il·legalment l’autogovern de Catalunya, prenent-ne el control de les finances, detenint càrrecs públics, intimidant sense ordre judicial partits polítics, mitjans de comunicació i entitats, desfermant una onada mediàtica sense precedents en els àmbits polític, social i econòmic. En resum, va fer saltar pels aires tots els mecanismes de la democràcia que eviten l’abús dels poderosos, perquè l’objectiu ho justificava tot: no hi ha res més important a Espanya que la seva unitat territorial. Ens ho acaba de recordar Pedro Sánchez, que prefereix unes quartes eleccions en quatre anys que negociar o parlar amb els partits independentistes. El 20 de setembre del 2017 s’iniciava una onada repressiva brutal per impedir el referèndum –no ho van aconseguir– que continuaria i continua encara amb més força per evitar una declaració efectiva d’independència –ho han aconseguit, de moment. L’Estat tal com es va dissenyar després de la mort del dictador va començar a trontollar amb la sentència de l’Estatut i va acabar de saltar pels aires el 20 de setembre. Catalunya continua sent el gran problema d’Espanya. Poden aplicar l’article 155, poden reprimir, poden convocar eleccions fins que no hagin de dependre dels partits catalans. Parafrasejant Monterroso, però, quan es despertin, el dinosaure encara hi serà.