On va l’estalvi

Abans l’estalvi anava en una proporció important als dipòsits que oferien els bancs a sis mesos o a un any vista, a un tipus d’interès que atreia els estalviadors. Avui dia, amb l’interès del BCE al 0%, ha desaparegut aquesta possibilitat així com la dels títols de renda fixa, que tampoc ofereixen una rendibilitat atractiva. Una solució és anar a la borsa de valors i confiar que les inversions en renda variable –accions– ofereixin una plusvàlua interessant al cap d’un temps. Però també pot passar que la borsa caigui i les pèrdues substitueixin els guanys.

La primera cosa que cal dir sobre l’estalvi és que està pèssimament repartit. Més o menys de la següent manera: 1r) mil persones generen un 50% de l’estalvi recollit; 2n) cent mil persones generen un 40% de l’estalvi, i 3r) un milió d’estalviadors generen el 10% restant. La resta dels treballadors no poden estalviar.

Les xifres són aproximades perquè d’una forma exacta seria dificilíssim de quantificar. Al segle XIX es va inventar la societat anònima. El nom ja ho diu tot. Es tractava d’amagar els titulars de les accions a hisenda i al públic en general. Actualment l’agència tributària coneix les inversions en societats anònimes i el públic en general té informació sobre els accionistes, que ja no són tan anònims.

La solució que s’ha trobat és la dels fons d’inversió mobiliària, uns fons amb capital variable que pot anar acollint tot el diner que hi entra. Els bancs els aprofiten per traspassar-hi les seves participacions industrials. Tenen el compromís de pagar un interès decent als inversors, que són a la vegada els seus clients, i tenen solucions parcials o completes, provisionals o definitives per tal de generar la renda que l’inversor espera. Els fons d’inversió són empreses sense ànima. Al capdavant hi ha un executiu que cobra un bon sou i que només està preocupat per donar el rendiment necessari a les accions del fons. Tant li fa si són pous de petroli, fàbrica d’armes, aliments ecològics o conserves de rovellons. No està interessat en la responsabilitat social de les empreses que formen part del seu actiu, de tal manera que es desprèn d’unes accions per unes altres cada vegada que veu que amb les accions noves pot treure més rendiment. Poden desprendre’s de les accions de fàbriques d’armes a canvi d’unes que construeixen obres d’infraestructura a l’Àfrica subdesenvolupada. O a l’inrevés, és clar. Com més gran és el fons, més diversa és la composició del seu actiu. Així, els fons diversifiquen també els riscos.

Els propietaris dels fons acostumen a desconèixer en la seva totalitat, o gairebé, en quines empreses han invertit. L’única preocupació és la renda que han donat i que els serà abonada al compte. Els fons d’inversió, a més de ser més anònims que les societats anònimes, estan formats per capitals de procedència ben diversa: hi pot haver inversions del Vaticà, al costat d’inversions de narcotraficants més o menys coneguts. Els fons d’inversió són avui molt nombrosos i tenen unes característiques aproximades a les que acabo de descriure. El resultat d’aquestes noves formes que recullen l’estalvi és que els inversors desconeixen en la seva quasi totalitat on van a parar els seus diners i no es preocupen de la responsabilitat social dels seus estalvis o de l’objectiu antisocial d’aquests mateixos estalvis.