Monuments perennes

Vinga parlar de Franco, ara amb motiu del trasllat de les seves despulles del Valle de los Caídos a un altre mausoleu. Hi ha gaire diferència, entre una cosa i l’altra mentre l’embalum del Valle no sigui destinat a altres usos? S’evitaran les exaltacions al Caudillo a càrrec dels seus incondicionals en l’altre cementiri? Diuen –diem–: a Alemanya i a Itàlia no hi ha monuments a Hitler i a Mussolini. Una rellevant diferència ho justifica: Hitler i Mussolini, al contrari de Franco, van perdre la guerra. Si l’haguessin guanyada i haguessin governat fins a la fi natural dels seus dies, si haguessin mort “al llit” com va fer el nostre particular dictador, els alemanys i els italians encara tindrien monuments pendents per enderrocar. I els francesos i els polonesos i els russos i els britànics, si és que tots plegats haguessin optat per abraçar la democràcia. Dic “monuments” de forma restrictiva. Qui diu “monuments” diu “mentalitat”. En quaranta anys Franco va confeccionar molts franquistes. A la vista els tenim, fins i tot amb la indumentària de demòcrates i d’esquerres. Hitler pretenia la creació d’un règim que havia de durar mil anys, o una xifra aproximada. No van ser tants però no van quedar limitats als que va governar. La ideologia tòxica va fer forat. Sovint rebrota. A Europa i en altres llocs salta ara a la vista. L’Imperi Romà també havia de tenir una durada indefinida. La va tenir. La té. Encara vivim de la seva renda: l’idioma, el dret, l’estatuària... Són elements positius? Ja hi podem comptar. Positius o negatius, els efectes polítics i ideològics tenen llarga durada. Ni que a Espanya s’hagués optat per la ruptura en comptes de la transició pactada que ara és l’ase de tots els cops i l’origen dels nostres mals: els monuments –recordin que dic monuments per abreujar– haurien subsistit i encara ens farien la guitza visual i mental. A Rússia van tirar avall moltes figuracions de Stalin. Va fer bonic. Va ser a les ciutats grans. A les petites, subsisteixen. Putin no hi posa inconvenients. A la plaça Roja de Pequín, Mao observa els transeünts des del retrat amb marc gegantí. A Xangai, davant l’estesa d’edificis vertiginosos, una escultura de Mao feta de bronze indica amb el gest el camí autoritari que els governants segueixen.

Diuen –diem–: la història l’escriuen els vencedors. La idea és vàlida per als temps de Juli Cèsar, quan els vençuts eren bàrbars que no sabien de lletra. És al contrari, i això ens hauria de tranquil·litzar. Mentre els vencedors aixequen monuments per humiliar els vençuts, aquests escriuen la història. La historiografia de Catalunya, país que gairebé sempre ha perdut, és molt copiosa. Ja està tot dit. Que cridin, que traslladin els seus morts d’un monument a l’altre, mentre nosaltres apliquem la iconoclàstia.