Emergència generacional

Diuen alguns, amb fonament, que això del canvi climàtic està per caure. No cal que repassem totes les coses que estem fent malament, perquè qualsevol amb dos dits de front ho pot observar al seu voltant. No fer-ho és un acte de mala fe o de niciesa. Tot i això, la majoria de nosaltres, per no dir tots, viu de la millor manera possible, fa servir el cotxe sense pensar-s’ho, agafa avions quan li ve de gust, se’n va de creuer si la tieta ho diu, compra als supermercats tones de plàstic, cada cop compra un cotxe més gran, etc., i més de la meitat, com a mínim, no han entès encara què vol dir reciclar a casa, i no ho fan. Això al dit primer món; a la resta, el negoci industrial està com al segle XIX, semiesclavisme i contaminació sense fre per produir productes baratíssims que consumim sense cap preocupació, ignorant l’explotació laboral i que molts productes que aquí ja no es poden fer, venen de llocs on suposen la destrucció dels ecosistemes.

La generació de més de 50 anys vam viure una joventut en què els problemes eren polítics. Després, un cop derrotats, ens hem aburgesat sense manies, i ara el que volem és viure bé i tranquils. La consciència ecològica, si la tenim, ens agafa tard per fer-nos activistes. La generació intermèdia, mil·lennistes i ni-ni, han estat derrotats per la crisi, la desocupació, i enverinats per la tecnologia. I ara, de cop, veiem gent de quinze anys de mitjana omplint les manifestacions, i una noia de setze que crida, molt enfadada, a l’ONU. Sembla, doncs, que ve una generació que farà activisme ecològic bel·ligerant, que exigirà canvis reals. Perquè han vist que és el “seu” problema. I no podem menys que alegrar-nos-en. Molt.

Però algú els hauria de dir que s’equivoquen si el que demanen són canvis tecnològics i estructurals per poder ells viure igual que ara, és a dir, salvar el planeta però vivint amb igual comoditat, o sigui, consumint sense fre dins un sistema econòmic basat en el consum. Que la tecnologia i certs canvis d’ordre poden ajudar, és cert, però això serà lent i no suficient. S’hauran d’adonar que ells tenen l’arma més seriosa per arreglar el problema, que és canviar de manera de viure, o sigui, consumir molt menys i viure amb molt menys, no gastant inútilment, i utilitzant la tecnologia de manera local i precisa. Però si fan això provocaran un terratrèmol financer, i probablement s’hauran d’empobrir. I s’hauran d’enfrontar, novament, a la política, aquella que ja ens va derrotar a nosaltres, el neoliberalisme i el capitalisme.

Si només demanen canvis, però volen confort, no se’n sortiran. Si en canvi, canvien ells, s’enfrontaran a un problema major, però que és l’única via per resoldre la qüestió: dissoldre el sistema mercantil i monetari per un sistema social i de repartiment. Per no embrutar tothom ha de tenir, i per tenir tothom cal desfer el nus del guany il·limitat i la sacralitat de la propietat privada. No sé si saben on s’han ficat, però algú els ho hauria de dir.