Aquell primer d’octubre

Un cop a Madrid, abans d’agafar el tren cap a Barcelona, dies abans d’aquell 1-O, s’hi respirava un ambient hostil pels catalans. Tot anant de Barajas cap Atocha, vaig cometre l’error de confiar al taxista el meu destí. Em va aconsellar que no hi anés perquè hi anirien mal dades. Tot seguit el semovent va començar a malparlar i va venir de poc... quan va dir que ja estaven a punt “de ir a por ellos” i jo li vaig preguntar: Usted y cuántos más? Tot afegint-li que no li calia anar massa lluny per trobar-ne un. Va callar com un mort... Tres dies després dormia a l’hotel Ultònia de Girona. El fet de no tenir dret al vot no va evitar que m’hagués decidit a fer-me present per sentir-me solidari. L’endemà, encara abans que hi hagués llum de dia, ja vaig baixar a la porta de l’escola Joan Bruguera, que es veia des de la finestra de la meva habitació. Un veritable ambient pacífic i festiu... gent de tota mena veritablement hi fraternitzava.

Tampoc vaig tenir problema perquè em prenguessin en compte i fer-la petar amb més d’un... n’hi havia prou amb dir que soc mexicà... Al cap d’una bona estona vaig pujar a dutxar-me i esmorzar i, cap a dos quarts de nou, just abans de baixar, des de la finestra vaig veure arribar les urnes. Ja s’hi havia reunit molta més gent. Quina alegria van despertar! Tothom de bon humor i, com diem a Mèxic, “de muy buena onda”. Quan em vaig reincorporar, em van saludar amb entusiasme... Poc abans de les nou, gairebé sense que els veiéssim venir, estàvem envoltats d’uniformats equipats de cap a peus com si anessin a combatre el més perillós dels enemics. Tothom aixecà les mans en senyal de pau.

Crec que uns quants la vam veure venir. Algú, fins i tot, se’n va anar. Per la meva part em vaig quedar mirant fixament a la cara d’un policia ros amb el número “7U261” que tenia al davant mateix. Quan va sonar el xiulet es van llançar contra la porta repartint cops de peu i de porra. Un d’ells va ser aquell ros, però en comptes d’anar contra mi, va preferir una dona d’uns seixanta anys que no feia més de metre i mig d’alçada. Més d’un va rebre i va anar per terra i després no hi van mancar objectes diversos i taques de sang a terra: sang de gent bona que va rebre dels vàndals aquells. Els diaris de Girona en van publicar moltes fotografies. En una se m’hi veu amb les mans a les butxaques perquè tenia els punys ben tancats.

Finalment van entrar a l’escola i se’n van endur les urnes. Operació eficaç! Encara no havia votat ningú i tothom ho va fer a una altra banda. Després de lliurar carteres i mòbils als seus amos que també van rodar per terra, vaig passar a l’escola Eiximenis, que es troba a la plaça que avui porta el nom d’1 d’Octubre, en lloc de la “Constitució” que van violar descaradament aquell dia les forces repressives de l’Estat espanyol. Abans, però, vam ser testimonis dels desastres que ja havien fet en altres indrets de la ciutat. Corrien rumors que seguiria precisament l’Eiximenis, i allà ens vam instal·lar per esperar-los. La meva apreciació va ser correcta. Per arribar a aquesta escola s’ha de seguir un ample passadís d’uns cinquanta metres i vaig suposar que no s’hi atrevirien. Era una autèntica ratera i la gent després de mig dia ja n’estava fins al nas de rebre. No va ser per prudents ni per respectuosos que no hi van anar, com van dir després, sinó per por...