Aquell primer d’octubre

Un cop a Madrid, abans d’aga­far el tren cap a Bar­ce­lona, dies abans d’aquell 1-O, s’hi res­pi­rava un ambi­ent hos­til pels cata­lans. Tot anant de Bara­jas cap Atocha, vaig come­tre l’error de con­fiar al taxista el meu destí. Em va acon­se­llar que no hi anés perquè hi ani­rien mal dades. Tot seguit el semo­vent va començar a mal­par­lar i va venir de poc... quan va dir que ja esta­ven a punt “de ir a por ellos” i jo li vaig pre­gun­tar: Usted y cuántos más? Tot afe­gint-li que no li calia anar massa lluny per tro­bar-ne un. Va callar com un mort... Tres dies després dor­mia a l’hotel Ultònia de Girona. El fet de no tenir dret al vot no va evi­tar que m’hagués deci­dit a fer-me pre­sent per sen­tir-me soli­dari. L’endemà, encara abans que hi hagués llum de dia, ja vaig bai­xar a la porta de l’escola Joan Bru­guera, que es veia des de la fines­tra de la meva habi­tació. Un veri­ta­ble ambi­ent pacífic i fes­tiu... gent de tota mena veri­ta­ble­ment hi fra­ter­nit­zava.

Tam­poc vaig tenir pro­blema perquè em pren­gues­sin en compte i fer-la petar amb més d’un... n’hi havia prou amb dir que soc mexicà... Al cap d’una bona estona vaig pujar a dut­xar-me i esmor­zar i, cap a dos quarts de nou, just abans de bai­xar, des de la fines­tra vaig veure arri­bar les urnes. Ja s’hi havia reu­nit molta més gent. Quina ale­gria van des­per­tar! Tot­hom de bon humor i, com diem a Mèxic, “de muy buena onda”. Quan em vaig rein­cor­po­rar, em van salu­dar amb entu­si­asme... Poc abans de les nou, gai­rebé sense que els veiéssim venir, estàvem envol­tats d’uni­for­mats equi­pats de cap a peus com si anes­sin a com­ba­tre el més perillós dels ene­mics. Tot­hom aixecà les mans en senyal de pau.

Crec que uns quants la vam veure venir. Algú, fins i tot, se’n va anar. Per la meva part em vaig que­dar mirant fixa­ment a la cara d’un poli­cia ros amb el número “7U261” que tenia al davant mateix. Quan va sonar el xiu­let es van llançar con­tra la porta repar­tint cops de peu i de porra. Un d’ells va ser aquell ros, però en comp­tes d’anar con­tra mi, va pre­fe­rir una dona d’uns sei­xanta anys que no feia més de metre i mig d’alçada. Més d’un va rebre i va anar per terra i després no hi van man­car objec­tes diver­sos i taques de sang a terra: sang de gent bona que va rebre dels vàndals aquells. Els dia­ris de Girona en van publi­car mol­tes foto­gra­fies. En una se m’hi veu amb les mans a les but­xa­ques perquè tenia els punys ben tan­cats.

Final­ment van entrar a l’escola i se’n van endur les urnes. Ope­ració eficaç! Encara no havia votat ningú i tot­hom ho va fer a una altra banda. Després de lliu­rar car­te­res i mòbils als seus amos que també van rodar per terra, vaig pas­sar a l’escola Eixi­me­nis, que es troba a la plaça que avui porta el nom d’1 d’Octu­bre, en lloc de la “Cons­ti­tució” que van vio­lar des­ca­ra­da­ment aquell dia les for­ces repres­si­ves de l’Estat espa­nyol. Abans, però, vam ser tes­ti­mo­nis dels des­as­tres que ja havien fet en altres indrets de la ciu­tat. Cor­rien rumors que segui­ria pre­ci­sa­ment l’Eixi­me­nis, i allà ens vam ins­tal·lar per espe­rar-los. La meva apre­ci­ació va ser cor­recta. Per arri­bar a aquesta escola s’ha de seguir un ample pas­sadís d’uns cin­quanta metres i vaig supo­sar que no s’hi atre­vi­rien. Era una autèntica ratera i la gent després de mig dia ja n’estava fins al nas de rebre. No va ser per pru­dents ni per res­pec­tu­o­sos que no hi van anar, com van dir després, sinó per por...