Quiosquers

Aquest estiu, l’Assumpta del quiosc de la plaça de Santa Anna, que cada dia em ser­veix el diari que després vaig a lle­gir al bar fent un cafè i un puret, ha pres una decisió dràstica: ha tan­cat la parada durant gai­rebé un mes. Quan la va tor­nar a obrir em va dir amb un aire mig de satis­facció, mig d’excusa: “No havia fet mai tan­tes vacan­ces segui­des.” Durant aquells 30 dies em vaig haver d’espa­vi­lar. Vaig loca­lit­zar un petit quiosc davant mateix de l’estació. Ja s’ho han pen­sat bé, els pro­pi­e­ta­ris? Al tren, els dia­ris se ser­vei­xen gra­tis cada matí. Abans hi havia hagut un quiosc din­tre mateix de l’estació. Va haver de tan­car, natu­ral­ment. Feia pagar per estar infor­mat. Lla­vors jo aga­fava el tren cada dia per anar a tre­ba­llar a Bar­ce­lona. La clau­sura del quiosc va fer que em proveís en un estanc que hi havia a mig camí. L’estanc es manté però també ha dei­xat de ven­dre dia­ris: “No ens sor­tia a compte.”

Tot i el mes de vacan­ces, l’Assumpta és una de les dones que més tre­ba­llen de la ciu­tat, en el ram comer­cial. Obre el quiosc de bon matí i el manté actiu fins a altes hores del ves­pre, sense pausa per dinar. Només els diu­men­ges des­cansa a la tarda. Obre fins i tot el diven­dres sant, per Sant Esteve i per cap d’any, els tres dies que no hi ha dia­ris. Ven altres coses: revis­tes, alguns lli­bres, jogui­nes, samar­re­tes rei­vin­di­ca­ti­ves, rifa, xiclets... Des de fa un temps, ampo­lles d’aigua. Alguns matins que els repar­ti­dors se li han avançat troba gent que ha tren­cat la cinta que lliga els paquets dels dia­ris i se n’endú exem­plars. Els crida l’atenció. “Ah, però que no són gra­tis? Com que al tren i als auto­bu­sos els donen sense pagar...” No ven ni els dia­ris que els bars posen a dis­po­sició dels cli­ents: “Els van a bus­car al tren o a l’autobús.”

Diu­menge no vaig tro­bar al quiosc de l’Assumpta una cosa que bus­cava i vaig anar a ca l’Ortega, tres car­rers més amunt, de pujada. L’Ortega va començar venent lli­bres i dia­ris en un local petit i ara els des­patxa en un local grandiós on hi ha de tot. Els dia­ris, abans en pri­mer terme, ocu­pen un espai mar­gi­nal. L’Ortega ser­veix revis­tes, lli­bres, ninots de peluix, arti­cles de pape­re­ria, de dibuix i de pin­tura, jocs, refres­cos... No tanca cap dia de l’any, ni els sense premsa ni per vacan­ces. Cada mati­nada, plo­gui o nevi, agafa la bici­cleta i repar­teix dia­ris a subs­crip­tors de la ciu­tat. Em con­firma que la venda d’aquest pro­ducte va molt de baixa. “En canvi, pugen les revis­tes, no les de fri­vo­li­tats sinó les científiques.” “També vens càpsu­les de Nes­presso, Ortega?” “Què vols? S’ha de fer bullir el negoci.” Vaig a lle­gir el diari al cafè. Només jo com­ponc la figura de lec­tor entre l’estesa de tau­les. Sem­bla que hau­rien de tan­car, i com menys dia­ris venen més feina tenen, els quios­quers que sub­sis­tei­xen.