Aliments bàrbars

Als laboratoris –i potser els resultats ja són als mercats i botigues– s’està provant què en surt de la unió d’un gen de blat de moro amb un d’escorpí. I dels d’una escarxofa i una rata de claveguera. Són experiments transgènics, alguns populars (tomates, arròs, salmó...) però que se’n desconeix si perjudiquen la salut. N’hi ha per a Breaking bad.

El transgenisme ha assolit que les llavors siguin suïcides; les han programat perquè només germinin una vegada, sigui inútil guardar sement com es feia abans i –la mare dels ous– cal comprar-ne de nova cada vegada. I per a sit-com. Alguns pagesos, caricatures de la badoqueria col·lectiva: un, després d’usar tota classe d’adobs químics amb les pastanagues, les que eren “maques” i de la mateixa mida les posava a les caixes per al comerç estàndard, i les “lletges” –tortes, petites, berrugoses– les portava al mercat... ecològic. I per al Tenorio. Hi ha cadàvers que no es descomponen a causa d’un “miracle”: aitals difunts, de vius van ingerir tants de conservants, estabilitzants... que han adquirit la gràcia de la (quasi)incorruptibilitat; els enterramorts se’n troben de tan tendres que no els poden passar a l’ossera. Més per a bromatòlegs. La carn esdevé negra al cap de poc de morta la bèstia: es pot comprovar al tercer món, on encara no intoxiquen el bestiar; la que veiem permanentment rosada als taulells refrigerats és pels additius que, primer l’animal i després nosaltres, ingerim.

La fiscalia italiana va denunciar que tones de formatges caducats, podrits, i amb rates i escarabats que s’hi passejaven, havien estat enviats a Espanya perquè fossin “reciclats”; després van ser tornats a Itàlia en forma de pasta base que va transformar-se en formatges de marca. Cap diari espanyol i només un d’italià en va parlar. La medecina ja dona per bo que, a banda dels càncers genètics (heretats), els altres són produïts per la química que hi ha en el menjar i en l’ambient; i que les intoleràncies, les al·lèrgies –i la mala salut sexual– no venen del pa, o de la verdura, o de... sinó dels pesticides, fungicides i plaguicides que hi ha mesclats o amb què ho han arruixat. Deglutim greixos innobles barrejats amb mil porqueries industrials però ens fa cosa menjar la part grassa del pernil d’aglà. D’aglà? Volent imitar els rics, no ens adonem del gat per llebre: molt d’aquest pernil ve, sí, de porcs ibèrics però criats amb totes les porqueries de les granges; no pot haver-hi de tot per a tothom.

Els principals fabricants d’armes del món avui dominen el mercat alimentari: de guerres no n’hi ha pas sempre, però se sol menjar tres cops cada dia. I els crítics gastronòmics? Algun, no només avisa el restaurant que visitarà; no només accepta que no li presentin la factura de l’àpat i que l’obsequiïn en B, sinó que ha donat puntuacions o estrelles a restaurants que encara s’havien d’inaugurar! Aquests breus apunts sobre el que mengem són del llibre de Rossend Domènech Els nous bàrbars (Gregal); el volum, a més, ens proposa dos altres plats: els tripijocs d’internet i la gran estafa de la informació.