La credibilitat

Els que van patir la dictadura ja ho sabien. Dels nascuts en democràcia, molts ho sospitaven, més per tradició popular que per experiència pròpia. Però molts altres mai s’havien aturat a pensar-hi, o fins i tot els tenien ben considerats, fins que fa dos anys es van obrir molts ulls. Els cossos policials de l’Estat han actuat històricament per reprimir les aspiracions de més llibertat a Catalunya, i ara hi tornen. I no ho dic només per la violència de l’1-O. Comprovar en el judici com els atestats i les declaracions es recargolaven per presentar com a violent qui rebia els cops, i intentar fer empassar com a real allò que milions vam viure en carn pròpia de forma diametralment oposada, enterra per sempre la credibilitat d’aquesta gent. D’aquí que, ara que difonen nous relats en què una justícia igual d’esbiaixada s’ha basat per acusar de terrorisme set activistes, la presumpció d’innocència sigui no un dret, sinó ja un deure. I més veient la irresponsable campanya de criminalització que hi ha seguit des del Madrid polític i mediàtic, només emparada al país per les seves antenes i paracaigudistes.

Com el rei, la justícia i la policia estatals tenen el prestigi per terra a Catalunya, on les seves fabulacions ja no se les creuen ni els unionistes de bona fe, la gran majoria. És clar que això importa poc allà, on només veuen beneficis a la nova ràtzia: torna al primer pla el comodí català en època electoral, abona la tesi que l’independentisme és violent per justificar al món una sentència injustificable i cursar més euroordres, empastifa i deshumanitza els líders i de pas obre la via basca per il·legalitzar forces clau per a les majories. Tot quadra, tret d’un detall: la tossuda realitat, amb què topen cada cop a les urnes. Algun dia hi perdran els vots al ritme que ja han llençat la credibilitat, i sí que llavors serà dura la caiguda. La seva.