La delicadesa

Obnubilats pels reclams de la novetat, sovint ens tornem insensibles a tot allò que la seva vinguda engoleix. Àlex Susanna rellevarà Glòria Bosch en la direcció artística de la Fundació Vila Casas, i cap mitjà ni la mateixa entitat no consideren pertinent afegir ni quatre ratlles de la persona que se’n va després de prop de vint anys de servei. És normal, això? Més encara: no només s’omet qualsevol balanç dels mèrits professionals de la directora sortint, sinó que, com a mer apunt laboral, s’al·ludeix vagament a un procés de jubilació, com si s’estigués retirant de la circulació una senyora que repapieja. Que malament que estem fent les coses, que desagraïts ens hem tornat. Glòria Bosch no ha estat pas una peça circumstancial dels espais privats d’art contemporani més importants del país, sinó el puntal que els ha sostingut des de la seva creació, quan l’any 2001 Antoni Vila Casas va confiar-n’hi la gestió. És la persona que va posar dreta aquesta col·lecció, la que l’ha expandida i l’ha posada a parlar amb l’entorn, com havia fet abans al Museu d’Art de Girona partint de la seva experiència a Espais, La Caixa i la galeria de Salvador Riera. La personalitat del col·leccionista i les seves preferències condicionen òbviament la programació d’un fons com el de Vila Casas, però en cap exposició d’aquests divuit anys no haureu deixat de notar-hi la mà inconfusible d’aquesta dona que entén la curadoria d’art com una forma d’aproximació a l’altre.

En un temps en què l’art contemporani ha estat colonitzat per un llenguatge a base de consignes guerrilleres com ara radicalitat, dissidència o subversió –encara que res en els muntatges que els esgrimeixen inviti sovint ni a una cosa ni a l’altra–, Glòria Bosch, amb el seu tacte meravellós, ha aixecat barricades, ha transformat consciències, ha enderrocat murs, ha capitanejat revolucions. El nostre sistema cultural, cada vegada més instal·lat en una modernitat de pura gesticulació, no sap pas el bé que perd amb la retirada d’una persona d’una tal sensibilitat, empatia i dolcesa. No hi ha res més insurgent, avui, que la delicadesa de Glòria Bosch, la mateixa amb què ha anat rescatant una generació sencera de l’art català de postguerra i que ja l’havia empès a evocar la silueta de l’escultor Paco Torres Monsó rere la finestra de casa seva, aixecant la mà per saludar els amics que s’acostaven, encara allà lluny, i amb aquesta sola escena, escrita des de l’amor més profund, acusava amb dents serrades l’enorme soledat en què les institucions havien abandonat un artista gegantí. Sí, hi ha altres maneres de ser radical, pertorbador i necessari, i les millors que conec me les ha ensenyades Glòria Bosch. Ara arregleu-ho, si en sabeu, i correu a expedir-li un bon currículum.