Joventut: desfent tòpics

Per a poder copsar la mateixa realitat de la condició juvenil, és essencial posar entre parèntesi les visions tòpiques i els estereotips que hi ha arrelats en l’imaginari col·lectiu sobre aquesta etapa de la vida.

Les representacions socials de la condició juvenil no expressen la complexitat del fenomen juvenil, ni la seva constitutiva pluralitat. Massa sovint es confon la part amb el tot i es fan judicis de valor sobre la condició juvenil a partir del coneixement d’una part o bé d’un tòpic que no representa, ni de bon tros, la realitat juvenil. Hi ha un gran segment de joves que no se sent reconegut en les representacions públiques i audiovisuals de la condició juvenil. Tampoc no els agrada la representació que se’n fa en la publicitat, ni en la cultura audiovisual de masses.

La jovenesa és una etapa de la vida en la qual l’ésser humà assoleix progressivament espais d’autonomia, la capacitat efectiva d’exercici de determinats drets formalment reconeguts a partir de la majoria d’edat, que els permeten o faciliten una aproximació successiva cap a la ciutadania plena. El temps de la joventut és el futur. El futur és el camp de les possibilitats inèdites, l’àmbit en el qual suposadament es concretaran les expectatives. El futur és viscut com un horitzó de plenitud. No és una fatalitat, ni un guió escrit de bell antuvi. Tot és obert.

En la substància de la condició juvenil s’hi mescla, d’una banda, una esperança de futur i, de l’altra, un anhel de transformació. El jove no vol repetir, en la seva pell, la vida dels seus pares; no vol aclimatar-se al món per adaptar-s’hi mudament. Sent un vertader anhel de canviar-lo. El futur no és vist com un espai ple; tampoc com una casa construïda; és l’àmbit de la possibilitat, el lloc on es poden fer efectius els somnis, els anhels. No hi ha por al demà; no hi ha por al que pugui venir, perquè el jove se sent confiat i capaç; creu que no hi ha cap drac que pugui plantar-li cara i se sent empès pel seu alè vital.

Li manca l’experiència del principi de realitat. Creu que podrà fer realitat els seus somnis. Lluita abnegadament per obrir-se camí en el món, per transformar el món que li ha estat donat com a llegat. Amb la generació que l’ha precedit en el temps, sent una actitud d’indignació; perquè, en sortir de la llar, constata, en pròpia pell, tot allò que de pervers i de bàrbar hi ha en el món. La bombolla de protecció explota en mil bocins i copsa la duresa de la vida, s’adona que el món no és un tot ordenat i lògic, sinó una massa caòtica d’esdeveniments, un dur combat per la supervivència.

És inherent a aquesta etapa de la vida el vector utòpic, l’esperança en allò difícil, l’anhel del que és gran, la fascinació pels nobles i bells ideals. El jove anhela un món nou, una terra nova i acusa la generació que l’ha precedit en el temps per la devastadora herència que li ha deixat.

No hi ha res pitjor que un jove cínic, que vingui de tornada de tot, que ja no somiï, que copsi el món com l’eterna repetició del mateix, perquè això suposa la desfeta de la humanitat. Correspon a aquesta estació de la vida el gest de la revolta. El jove ha de plantar cara als grans, ha de fer-los culpables de tots els mals i creure, amb força i empenta, que podrà refer el tort.

En aquesta edat de la vida, hom té la sensació que el món és infinitament obert i que la pròpia força és il·limitada. És una actitud orientada cap a l’infinit. Tot és possible, tot està per fer; no hi ha fronteres, ni sostres de pedra. És la passió per la puresa, per l’ideal, la convicció que les idees vertaderes i les actituds justes estan immediatament en condicions de canviar la realitat i donar-li una nova configuració. Amb tot, li falta experiència de la vida, una experiència que solament es pot atresorar amb els anys, els sofriments i les frustracions.