Diàleg Impossible

Per més que l’independentisme català mantingui parada la taula del diàleg, no n’hi haurà. Som a les portes d’una sentència del Tribunal Suprem que s’augura com un càstig exemplar contra els caps de les dues organitzacions més representatives del moviment cívic a favor de la independència de Catalunya i contra la presidenta del Parlament i els membres del govern que van traslladar a les institucions el debat públic sobre la plena sobirania. Aquest episodi aprofundirà la rasa que ja separa Catalunya d’Espanya i que van començar a cavar els agents de l’estafa política i jurídica perpetrada durant la reforma de l’Estatut. Des d’aleshores, els catalans vivim enmig d’una ofensiva permanent contra tot allò que mostri els trets identitaris del nostre país, instada i executada pel PP, pel PSOE i per Cs amb un exercici de terrorisme verbal incessant i progressiu. Aquells que remarquen que és un problema de convivència entre els catalans i no entre Catalunya i Espanya són els que no han estalviat esforços ni recursos per a gesticular des de les cambres parlamentàries, per a esperonar l’intervencionisme judicial, i per a articular falsedats a través d’uns mitjans de comunicació subordinats a la recompensa del govern espanyol i de les empreses de l’Íbex 35. Els mateixos que han procurat ofegar financerament la Generalitat –amb l’aplicació de l’article 155 i amb una interpretació restrictiva del règim de transferències– i que amenacen permanentment amb una nova intervenció. No hi ha –no hi pot haver– cap diàleg entre qui fa anar l’èmbol de la premsadora i qui és a sota. Perquè l’independentisme pot ser pacífic i no violent, però Espanya és el contrari i ignorar-ho és rendir-se.