Metges i clíniques

Quan s’està dins la dècada dels setanta és fàcil que alguna peça de les moltes que formen el cos humà es desajusti una mica, en el millor dels casos, i hagis de freqüentar els entesos en la matèria per tornar-la a fer funcionar bé. A poc a poc, vas coneixent els diversos especialistes –oftalmòlegs, hematòlegs, uròlegs, digestòlegs…– i les diferents clíniques, i et comences a tractar de tu amb una sèrie d’aparells sofisticats que, vistos de prop, fan la seva patxoca. Ja sé que hi ha gent molt crítica i que no en té mai prou de res, però jo em quedo perplex de la quantitat de proves que avui els metges et recomanen amb relativa facilitat –amb l’aquiescència de les mútues a què estàs afiliat–, de manera que es fa molt més fàcil dictaminar la malura que t’afecta. Les radiografies ja quasi han quedat antiquades i ara ja va d’ecografies, de TAC, de ressonàncies magnètiques, etc. Però tots aquests avenços, si no hi hagués un personal qualificat, servirien per a ben poc. Suposo que, com en totes les professions, el món de la medicina és variat i aplega gent de caràcter i de nivell divers. Un elevat tant per cent, però, suma a la seva competència un tracte afable, a vegades realment exquisit. Dies enrere ho vaig poder tornar a comprovar en una clínica gironina el nom de la qual no diré per no establir preferències. Vaig anar-hi perquè m’havien de fer una TAC i vaig manifestar a la infermera que, aquell matí, estava alt de tensió i em rodava el cap i que, quan acabés, volia passar per urgències perquè em donessin una ullada. La infermera m’hi va facilitar l’accés –després d’un avís previ– per dins mateix de la clínica i allà em van atendre amb tota atenció i em van donar aquelles explicacions que tranquil·litzen el malalt i que solen sortir de metges que tenen ofici i llarga experiència. Va coincidir que, mentre era allà, va irrompre en el recinte una senyora que va escridassar tothom de mala manera pel temps d’espera que portava. El personal ho va aguantar estoicament i només li van dir que era un dia de molta concurrència i que no podien treure un malalt per posar-ne un altre. No entro en el cas, però sí que jo, que vaig sortir ben content del tracte rebut, vull trencar una llança a favor del personal que trobem a les clíniques i als hospitals i que t’hi fan sentir segur. Cert que el nostre sistema sanitari encara deu estar mancat de moltes coses –que no s’enfadin els sindicalistes–, però, en general, per mi, és de primera categoria i té una autèntica qualitat humana.