Autocràcia morada letal

Podem es va fundar fa cinc anys emergint amb uns magnífics resultats en les eleccions europees del 2014, i situant-se el 2015 com a tercer partit del Congrés. L’assemblea de Catalunya en Comú va ser el 2017, però els comuns tenen el seu fet fundacional el 2015 amb la victòria electoral d’Ada Colau en les municipals i de les eleccions generals a Catalunya. Nàixer amb tan ingent capital polític –que moltes forces polítiques ni ensumen en dècades d’existència– i trobar-se al cap de quatre o cinc anys en una situació de degradació, descomposició i caiguda de suports electorals com la que pateix l’espai morat és digne d’estudi pels politòlegs. I entre moltes raons, n’hi ha una que correspon al gènere de la condició humana: l’autocràcia. Pablo Iglesias va voler copar tot el poder a Podem foragitant bona part del grup fundador de Vistalegre I com Carolina Bescansa, Luis Alegre o Ramón Espinar. I per descomptat, l’enfrontament amb Íñigo Errejón, que va passar a les files de Más Madrid de Manuela Carmena, ampliat ara a Més País. Un partit on Errejón ha aplicat la mateixa recepta de despotisme jeràrquic de Pablo Iglesias, que de fet ell va contribuir a instaurar a Podem. En això, com en tantes altres coses, ambdós dirigents són iguals: aquí mano jo! Així s’explica l’espantada de Clara Serra, que ha abandonat Més Madrid apel·lant a disconformitats polítiques sobre Més País. Discrepàncies, però, que arriben just després que Errejón imposés un dirigent submís com Pablo Gómez Perpinyà –en comptes de la icona feminista de l’errejonisme– al capdavant de l’organització madrilenya, ara que ell està de retorn al Congrés. Un autoritarisme dirigent del qual els comuns tampoc són aliens amb un hiperlideratge de Colau que els va provocar al maig l’obsessió d’aferrar-se a l’alcaldia de Barcelona –malgrat perdre les eleccions enfront d’ERC– a costa del suport dels poders fàctics de Manuel Valls. O que va comportar la defenestració d’Albano-Dante Fachin per no sotmetre’s als dictats dels líders, la marxa d’un decebut Xavier Domènech cap a casa, o de Joan Josep Nuet i Elisenda Alamany cap a les files d’ERC, entre d’altres. L’assemblearisme en el discurs i l’autocràcia en l’organització són poc compatibles. I sembla que letals per a qui es venia com a nova política però que en realitat té formes d’actuar molt velles.