Opinió

Tribuna

T’he ben perduda

“Ens movem per un sentit de desig que sempre ens fa anar endavant. Endavant.

M’adonava de com n’havia estat d’impressionant tot plegat. Ella ho explicava amb paraules escrites, en el full arrugat. Mai no havíem ni imaginat la resposta agressiva d’aquella gent. Jo llegia Sàpiens. Una breu història de la humanitat. El llibre de moda des de feia uns dos anys. Yuval Noah Harari. Potser havíem sigut molt agressius, per sobreviure. Com tots els éssers vius, com els mosquits, els lleons i les bardisses. Des de dins meu sabia que tota aquella violència venia de més lluny. Venia de la vida.

Fins aleshores, havia sentit explicar els fets de guerra com una rondalla llunyana. Em quedaven tan lluny com els terribles contes de la infantesa, amb cases perdudes dins els boscos que eren, sempre, plenes de gent dolenta i cruel, amb una brutal antropofàgia. No, no podia ni imaginar que encara seríem capaços d’una salvatjada semblant. Tot i que l’hauria d’haver prevista, que ja vaig contemplar la capacitat de fer mal d’aquells homes amb escafandre, aquell dia 1 d’octubre del 17. Però el ser humà sempre espera. Ens movem per un sentit de desig que sempre ens fa anar endavant. Endavant. Per què aquest instint? També és el de la vida. Sense aquest instint hauríem quedat reduïts a un piló de cendres allà a les sabanes del llac de Turkana. O no hauríem sorgit mai del fang del paradís on es deia que Déu ens va crear.

Diu molt més, Noah Harari, diu molt més: “El sapiens es distingeix dels altres Homo per la revolució cognitiva, la del coneixement.” El coneixement ens va aportar veure el món. Anomenar el que ens n’interessava. “Imaginar el que no existeix.” La revolució cognitiva ens va fer aptes d’una capacitat que ens separaria de les altres espècies, gèneres, famílies. “ Ens va fer capaços de creure coses impossibles.” D’imaginar mons inexistents, d’imaginar religions, pàtries i bruixes als boscos. Ens va fer capaços de veure més enllà d’una flor, de l’aigua d’un riu, d’una bola al cel que ens escalfava.

Nosaltres, aquesta colla de Sàpiens, ens comptàvem fins a 2.200.000 dins la terra que volíem nostra. Arribàvem a 2.200.000 amb dret de vot sobre uns 5 milions escassos. I imaginàvem un intangible tan nuvolós com una cosa que anomenàvem República Catalana. El text se’m va esborrar. El darrer paràgraf era difuminat fins a desaparèixer... esborrat del tot a trossos. No vaig poder saber què deia. Només unes lletres una mica visibles. Que potser vaig imaginar: T’he ben perduda!

Per sempre? No.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.