Tècniques de desinformació

Heus aquí el títol d’un vell llibre de Abraham Guillén, editat el 1991. En aquesta reculada data l’autor apuntava un seguit de mecanismes d’intoxicació informativa que els anys transcorreguts no han fet res més que incrementar exponencialment. Però amb una diferència gens menor. Llavors es descrivien uns sistemes de distorsió de la realitat que tenien en general una subtilitat en el torcement d’aquella “ veritat” que es volia inocular, la qual presentava una certa elegància d’exposició, cosa que contribuïa a la seva aparent versemblança. Ara, en canvi, s’ha arribat a cotes tan elevades de barroeria, amb pèrdua de qualsevol sentit de la mesura, que la pretesa informació s’esdevé indistingible de l’exposició més bàrbara. Aquesta destralera adulteració de la realitat –i penso, sobretot, en determinats diaris de Madrid– per força hauria d’esdevenir contraproduent si els lectors tinguessin un mínim sentit crític, per allò d’ensenyar tan descaradament el llautó. Però no sembla que sigui així. Ho he comprovat parlant amb gent que viuen fora de Catalunya i que beuen i beuen fins a la intoxicació més severa de tòpics inextirpables, però que podrien quedar lànguids sense el regadiu constant de l’esmentada premsa ultramuntana.

D’entre els múltiples tòpics existents, voldria destacar-ne almenys dos: 1).- El bon espanyol, molt cofoi, està convençut de viure en la millor de les democràcies possibles. També, i en conseqüència, de disposar de l’Estat més equànime i del poder judicial (almenys pel que fa al conflicte català) més imparcial possible. És allò d’“España es una gran nación”, tabarra que d’una o altra forma reciten tots els partits unionistes. 2).- Un altre tòpic és que el moviment independentista l’ha muntat artificiosament sobre un cert folklorisme sardanístic o casteller la classe dirigent catalana per amagar la seva corrupció i desviar l’atenció de les retallades de la crisi, inventant-se així un memorial de greuges contra Madrid. Relat absurd, però insuperable per a la mentalitat espanyolista, crònicament incapaç d’assabentar-se de la profunditat sentimental de l’independentisme, de la seva gran antigor, de la seva condició eminentment popular i transversal i de la seva persistència enllà de les conjuntures més adverses. Són ells, mancats de qualsevol sentit crític, els que es permeten atribuir la condició de massa informe i illetrada i, per tant, manipulada, a l’independentisme que, segons el seu tòpic, es limita a obeir, com un ramat submís, els pèrfids mandats d’una burgesia podrida per la corrupció. La batalla pel relat, doncs, continua i continuarà.