Talent i diners

Aquest arti­cle comença amb el que hau­ria de ser el resum de tot ell, seguit pels rao­na­ments que m’han impul­sat a for­mu­lar un prin­cipi: Cata­lu­nya té talent i alguns diners; Madrid té poc talent propi, però recur­sos sufi­ci­ents per atreure el talent, pro­ce­dent d’altres zones.

Aquest tema de talent i diners ha estat poc trac­tat pels eco­no­mis­tes, tot i ser impor­tantíssim. Par­lem-ne. És fàcil asse­gu­rar que Cata­lu­nya té talent, ja que aquest es veu en les mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques –pin­tura, tea­tre, música, etc.–, però també en els avenços en empre­ses tec­nològiques, ara que hem entrat en l’era digi­tal. Els des­co­bri­ments científics o tec­nològics són sem­pre el resul­tat d’un tre­ball en equip. S’ha aca­bat l’època en què el doc­tor Fle­ming, tre­ba­llant tot sol, va des­co­brir el pri­mer antibiòtic. Es veu prou bé en la con­cessió dels pre­mis Nobel. Abans era un sol el pre­miat; ara en són dos o tres, que tre­ba­lla­ven en dife­rents con­ti­nents sobre el mateix tema i que han a arri­bat a les matei­xes con­clu­si­ons.

Si Cata­lu­nya té talent no és perquè els cata­lans siguem més intel·ligents que els altres, sinó que és el resul­tat d’una història i d’una cul­tura. Una altra qüestió és que apro­fi­tem la gent amb talent. En una bona part, per manca de recur­sos econòmics. Ho hem vist fa uns dies, quan les uni­ver­si­tats cata­la­nes han dema­nat a la Gene­ra­li­tat un aug­ment subs­tan­cial dels seus ajuts. Amb un guix i una pis­sarra es pot fer ben poca cosa.

I aquí ja topem amb Madrid, refe­rint-nos amb aquest nom al punt cen­tral d’un sis­tema cen­tra­lista. Els fran­ce­sos –la tra­dició borbònica– pot­ser tro­ben bé que París acu­muli tot el que ells iden­ti­fi­quen amb “la France”, però l’Estat espa­nyol està molt diver­si­fi­cat. Estem d’acord els cata­lans a pagar una part de les des­pe­ses del Museu del Prado? Pot­ser sí. Però en canvi rebut­gem un dèficit fis­cal enorme, que fa que una bona part dels ingres­sos fis­cals dels cata­lans siguin inver­tits fora de Cata­lu­nya.

Cata­lu­nya també genera diners amb les seves empre­ses, però la Gene­ra­li­tat té pocs recur­sos i una bona part dels recur­sos cre­ats per les empre­ses llis­quen cap al cen­tre, al govern cen­tral. Cata­lu­nya finança una part de les des­pe­ses de la monar­quia, de l’admi­nis­tració cen­tral, de l’exèrcit, de les ambai­xa­des i, a més d’una part del pres­su­post del Museu del Prado, altres grans mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques en ter­ri­tori espa­nyol. Un o una jove amb talent té mol­tes més pos­si­bi­li­tats de donar-lo a conèixer a Madrid que no pas a Cata­lu­nya.

Un dels grans objec­tius dels governs és des­co­brir la gent amb talent i faci­li­tar-li els recur­sos neces­sa­ris per a desen­vo­lu­par les seves idees. Pri­mer, des­co­brir-los. D’altra manera ens podem tro­bar amb una per­sona amb el talent de Mozart, que no passa de donar clas­ses a noies de l’alta bur­ge­sia. Després faci­li­tar els recur­sos. Un científic pot tenir una idea genial, com va tenir Ein­stein, però cal que la inves­ti­gació con­firmi o no el que la seva intel·ligència havia pre­vist.

Quan vaig pel car­rer sovint penso que pot­ser m’he cre­uat amb un talent en matemàtiques que conduïa un autobús, o amb un guardià urbà que canta quan es dutxa i que té una veu des­a­pro­fi­tada.

S’ha de des­co­brir i empènyer la gent que té talent. Els hem de pro­por­ci­o­nar els recur­sos que els facin falta.