Primer de tot, amnistia

El 7 de juny de 1935, l’endemà de donar-se a conèixer la sentència que va con­dem­nar Lluís Com­panys i la resta de con­se­llers impli­cats en la revolta del 6 d’octu­bre de 1934, el peri­o­dista i polític Brauli Sol­sona va publi­car un arti­cle titu­lat: “Pri­mer que tot... amnis­tia”. Sol­sona, que havia estat secre­tari adjunt de Com­panys en la seva etapa com a gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, recla­mava a les esquer­res que comen­ces­sin a pro­nun­ciar-se davant les con­tingències del futur. Però, tot seguit, pun­tu­a­lit­zava que “sense dei­xar de pen­sar en l’esde­ve­ni­dor, tin­guem en compte sobre­tot el pre­sent. I el pre­sent és que hi ha cen­te­nars, milers de cama­ra­des nos­tres als pre­si­dis, a les pre­sons, a l’exili. I que ho estan perquè (...) es llançaren a la violència per defen­sar les essències del règim repu­blicà”. Des de l’endemà mateix de conèixer-se el temut vere­dicte, doncs, la petició d’una amnis­tia es va con­ver­tir un dels eixos cen­trals en el debat polític. I, de fet, no només es va incloure en el pro­grama del Front d’Esquer­res, sinó que també van assu­mir-la algu­nes for­ma­ci­ons con­ser­va­do­res, fins al punt que es va fer rea­li­tat el 21 de febrer de 1936, pocs dies després de la victòria del Front popu­lar. El nos­tre país, malau­ra­da­ment, sap prou bé el que sig­ni­fica haver de recla­mar l’amnis­tia. Acos­tu­mats a enfron­tar-nos amb un estat al·lèrgic a la dis­sidència política, ens ha cal­gut recla­mar-la molts de cops. Val la pena recor­dar, també, els ante­ce­dents de la Coor­di­na­dora de For­ces Polítiques el 1968 o l’Assem­blea de Cata­lu­nya el 1971, que van saber aglu­ti­nar bona part de l’opo­sició fran­quista al vol­tant de la lli­ber­tat, l’auto­no­mia i l’amnis­tia. Avui, mal­grat la mort del dic­ta­dor, ens toca repe­tir aque­lla màxima de Brauli Sol­sona. I, sense dei­xar de pen­sar en l’objec­tiu de fer rea­li­tat la República, ens cal situar la lli­ber­tat dels pre­sos i el retorn dels exi­li­ats en el cen­tre del debat polític, en l’espai de tro­bada dels par­tits i les enti­tats i, lògica­ment, també en el motor de la mobi­lit­zació ciu­ta­dana.