Era amb alzina

He tingut la sort d’estar amb el poeta Jordi Pàmias al bell paratge segarrenc descrit en el poema Era amb alzina: “Del tronc potent, que s’esbadia / com una flor de quatre pètals, / arrenca la capçada!”. En aquest lloc admirable, un dia xafogós de l’agost passat, ell mateix va recitar-me de cor la poesia (i jo hi vaig passar una de les millors hores de l’estiu): “I ve un alè de marinada fresca, / damunt la terra eixuta de l’estiu, / que ens bressa, cap al tard, com una mare / el xiquet sense son.” Tot, en el vers del de Guissona, sembla íntim, familiar, però apunta tothora un desig de transcendència. No únicament de transcendència religiosa (que també, és clar: Pàmias és un dels escassos poetes religiosos que ens queden). L’autor de Narcís i l’altre em sembla un equivalent català, contemporani, de poetes com l’irlandès Patrick Kavanagh o el gal·lès R. S. Thomas, que han cantat Déu passejant sempre pel seu país, mirant la cara plena d’arrugues dels seus conterranis, colgant les mans en la terra per sentir-ne la humida esgarrifança. Un llibre de poemes resulta, sempre, un regal una mica extemporani. Aquest, a més, és un present valuós: es titula La paraula i el cant (Lleonard Muntaner, editor), i no es tracta d’una mera antologia lírica de l’autor, sinó més aviat d’allò que els angloamericans en solen dir selected poetry. De fet, hi ha gairebé tantes composicions conegudes (dinou) com inèdites (catorze). Lluís Calvo –a qui no sabrem agrair mai prou la immensa feina que fa, en diversos gèneres– hi firma un pròleg magnífic, descriptiu i interpretatiu ensems. El primer poema, Silenci, té com a tema el que enuncia el títol: “Potser el record floreix, com una malva, / en el silenci blanc de Déu” (allò que deia de R.S. Thomas: aquests dos versos mateix...). Hi apareix més vegades, el silenci. Per exemple, en l’emocionada elegia dedicada a Isidor Cònsul (“esbrancat, sense raó, / com un roure de pedra, solitari”): “Puny més el teu silenci que la llengua dels àngels.” Jo sento preferència per aquells poemes que es refereixen a la memòria (personal o col·lectiva) i a la Segarra. Amb quatre versos, Pàmias en té prou per concentrar l’emoció del que hem vist tants cops: “A la barana del balcó / encara hi ha groguenques palmes. / I el temps ha masegat la seda / vermella d’uns geranis.” L’obra és diversa i equilibrada, alhora, pel que fa als assumptes: a part dels que he esmentat, hi ha la consciència social i política, la mort (“I somio que em repta als escacs / una dama que té ulls de glaç”) o l’amor. L’amor, també, en la vellesa: “Abraçaré el teu cos madur / fins a l’encant dels ulls, / amb un impuls llarg i serè / com l’aurora que ens crida des del mar.” I sempre amb un “llenguatge alat i gràcil”, com escriu Calvo, que, en general, prefereix la sordina de la comparació al refilet de la metàfora.