Keep calm
El judici farsa
En resum: uns policies ens van pegar l’1 d’octubre i la justícia espanyola ha condemnat els que van rebre. L’Estat no es podia permetre una segona presa de pèl després del 9-N i s’ha venjat. Fins aquí el resum.
I, paradoxalment, la resposta dels condemnats, que són els que van rebre, ha sigut tornar a fer allò per la qual cosa van ser condemnats i tornar a rebre. I aquí estem.
Es podria arribar a entendre que un Estat empresonés uns polítics per haver declarat la independència de part del territori. Però és que resulta que tant discutir si Carles Puigdemont havia d’haver convocat eleccions en lloc d’anar al Parlament a votar una mena de declaració d’independència i resulta que això no ha tingut cap mena d’importància. Cent anys de presó per una manifestació que va fer la gent i que, és una evidència, no van impedir la feina de la justícia. Cent anys de presó per un referèndum fet per la gent i l’organització del qual està despenalitzada. Però, és igual, la novel·la estava escrita pel puny de Pablo Llarena i inspirada pels qui la setmana passada eren a la caserna de Sant Andreu de la Barca, des de fiscals fins a la Guàrdia Civil. El judici ha estat una farsa que, malgrat haver-se vist per televisió i el teatret de Manuel Marchena, ha tingut una sentència que ignora els testimonis i les proves practicades. No ha servit de res.
Els poders de l’Estat han manipulat la democràcia amb una acusació infundada de rebel·lió que ha impedit exercir als diputats escollits democràticament. Han aplicat un 155 il·legal per una “simbólica e ineficaz declaración de independència”. I han destruït la separació de poders. No hi ha rebel·lió, no hi ha sedició, no hi ha violència. Però per venjança empresonen la protesta popular, el dret a manifestació, la llibertat d’expressió, la democràcia i l’autodeterminació. La sentència és un atac a l’independentisme, però interpel·la tots els demòcrates. Això és el que han d’entendre tots els que es mostren prudents a l’hora de valorar la sentència.