Incendiaris

Una manifestació pacífica i massiva davant la Delegació del Govern espanyol a Barcelona va acabar dimarts, un cop desconvocada, amb uns quants que van optar per les corredisses, les destrosses i els incendis al passeig de Gràcia, i també en altres llocs. El moviment independentista que no havia calat mai foc a una paperera ja té el seu lamentable desmentiment. No en podrem presumir més, i és una pena afegida a tantes com se’n succeeixen. Com que la culpa de les nostres afliccions sempre la tenen els altres, parlem de “provocadors aliens”, d’“infiltrats”, d’“agents incendiaris disfressats d’independentistes”... Què volen que els digui. Segurament, però... Però entre els dos milions i mig de sobiranistes que tenim comptabilitzats hi ha de tot: hi ha paletes, enginyers, jubilats, ebenistes, impressors, tècnics informàtics, periodistes... hi som vostè i jo. Qui ens diu que entre la massa i entre els exercitants d’uns oficis tan nobles i entre vostè i jo no hi ha esverats, si n’abunden pertot? Les entitats sobiranistes han entès que el procés anirà per llarg. L’estratègia que s’ha muntat per protestar per la sentència i aconseguir l’objectiu de la independència ho indica. Es tracta de fer accions pacífiques que de totes maneres obliguin l’Estat a asseure’s a la famosa i vaporosa taula del diàleg i que sigui benigne amb la situació dels presos. Però és clar, subsisteixen de totes maneres els del “tenim pressa”. Alguns deuen estar penedits de la precipitació, vistos els resultats. Uns altres hi insisteixen, pocs o molts: els suficients per moure soroll. Hi ha també l’ofici de polític. El president Torra i els seus consellers es van mantenir en silenci durant la nit que el passeig de Gràcia va cremar. No van censurar els furiosos (que no eren “infiltrats”?) ni van “acompanyar” la gent pacífica que veia amb espant les flames. Torra té avui cita al Parlament per dir-ne una cosa. A veure què expressa.

Hi ha, finalment, l’ofici de policia. Portem, per ara, més ulls i testicle extirpats. Moltes càrregues han estat injustificades o, com es diu ara de tot, també de les penes que han caigut al presos, “desproporcionades”. (Quines penes haurien seguit la llei de la proporció?). Administrar la policia és endimoniat. Els antiavalots són joves, forçuts, han estat ensinistrats per pegar, alguns no han estat admesos entre els pillets del barri, la inactivitat a la caserna els exaspera. La porra s’impacienta, volen provar les escopetes. Hi ha els caps, triats entre els madurs i responsables, però ai quan s’obren les portes de l’hora del pati... I hi ha els polítics que reuneixen en una sola persona l’impuls d’afegir-se a les manifestacions i el mandat d’haver-les de reprimir. Ja em diran com es lliga una cosa amb l’altra, ja ens ho explicaran aquest matí al Parlament.