Bona gent

Els fets pas­sen a una velo­ci­tat endi­mo­ni­ada, quan la mobi­lit­zació no té atu­ra­dor. Estem en la lògica del tsu­nami i, ben cert, la platja és ama­tent a rebre l’impuls de qui sàpiga con­tro­lar els nous esce­na­ris. Atents, doncs, al nou pai­satge que s’obre davant els nos­tres ulls. Estem en camí i les cinc colum­nes que han sol­cat les vies cata­la­nes han estat –i són– el millor exem­ple d’un poble que avança. La joiosa velo­ci­tat dels cami­nants –òndia, que difícil seguir-ne el pas!– ha fet palès que la gent tenen ganes d’arri­bar aviat. S’ocu­pen les pla­ces dels pobles, hi ha con­cen­tra­ci­ons de gran potència i fins s’ha tras­pas­sat la bar­rera infran­que­ja­ble de l’aero­port. Ens mobi­lit­zem. Comen­cem a saber què volem i no estem dis­po­sats a renun­ciar-hi. També és veri­tat que estem pagant el des­con­cert de veure agi­ta­dors pro­fes­si­o­nals inten­tant tacar la imatge d’un movi­ment paci­fista. Gent moguda per interes­sos incon­fes­sa­bles i amb capa­ci­tat d’enca­te­ri­nar la vita­li­tat d’alguns jove­nells poc experts. Aïllar els pro­vo­ca­dors és una feina que cal fer. Però, fent camí o omplint les pla­ces, es veu el ros­tre de la bona gent. És la bona gent qui ha sor­tit al car­rer, qui està dient prou a tanta ignomínia i que vol fer pro­fessió de paci­fisme i democràcia. Han de ser bona gent, són gent pacífica i bon­da­dosa, que volen man­te­nir dreta la senyera d’aque­lla altra bona gent que ha estat sen­ten­ci­ada o que sent la pressió d’una dub­tosa justícia. La bona gent que injus­ta­ment ha estat jut­jada i con­dem­nada. El país és curull de bona gent, que camina enda­vant, sense neces­si­tat de mirar enrere.