L’orientació

Dijous a la tarda. Mentre espero a peu de carretera la Marxa per la Llibertat que el dia abans ha sortit de Girona i que ara fa una estona ha dinat a Arenys de Mar, em trobo un amic que viu a l’Empordà. En diria el nom, perquè té una projecció pública i molts de vostès el coneixen, però per una banda la Marxa a la qual s’unirà des d’aquest punt està formada per gent anònima i per l’altra més val ser prudent. Tothom és candidat a sediciós. L’amic, que té una edat, va sortir ahir de Girona. A Malgrat de Mar ha agafat el tren fins a Mataró: “Tinc una pròtesi al maluc.” Des d’aquí seguirà fins a Premià de Mar, a peu. Són deu quilòmetres. A mi, sense ortopèdies i sensible a la calor, se’m fa una muntanya, i això que tret d’una pujadeta a Cabrera de Mar, el camí és a peu pla. Veiem venir la capçalera de la Marxa. L’amic treu de la motxilla una pancarta de confecció casolana, un llençol i unes lletres fetes amb esprai, i la penja d’un semàfor perquè sigui visible pels caminadors. Conté una invectiva contra Espanya. Sembla que esperem la cavalcada dels Reis, o una rua, o una volta ciclista. En qualsevol cas, una manifestació d’alegria. L’és. Tota aquesta gent que demà passat ha d’arribar a Barcelona per confluir amb altres columnes que han sortit de tot Catalunya protesta per una sentència ignominiosa, penible, extremadament entristidora, però manté el tremp i la moral alta. Hi ha bicicletes, cotxets, bandes de música, cotxes disfressats, tractors. Perdo de vista l’amic. Davant de l’estació del tren els pelegrins fan una pausa. Beuen aigua, mengen pomes per la set que l’organització ha previst. Un senyor em diu: “A Arenys de Mar no he parat de plorar veient tanta gent del poble que ens ha servit dinar, inclosos molts restaurants.” Un altre senyor em pregunta: “Què li sembla, això?” “Gent magnífica.” “Vostè creu que aconseguirem res?” “A la llarga potser sí.” Se’m sincera, té ganes de fer-ho, són quilòmetres d’anar rumiant: “Tantes manifestacions pacífiques durant tants anys han tingut poca efectivitat. Estic en contra de la violència però em fa l’efecte que els joves que causen estralls nocturns a Barcelona i altres llocs seran més útils a la causa, si de pressionar i negociar alguna cosa amb Madrid es tracta.” No tothom, entre els més pacífics, refusa la violència. Ens ho hem d’apuntar. Ens hem d’apuntar també que ningú aquí, en aquest lloc d’avituallament, confia gaire en els polítics. Han deixat de ser un referent. Van a Barcelona, sí. Als jardinets de Gràcia, a l’agulla imantada de l’obelisc del Cinc d’Oros. Però on van, al marge d’un lloc físic? Qui els recull i canalitza el clam i les exigències? Catalunya es troba en un dels moments més difícils de la seva història amb la pega de tenir els líders i el govern sense plans i sense brúixola.