El poder popular

Estem donant moltes voltes a la qüestió de la violència –que és on l’Estat espanyol vol portar el discurs– quan es tracta d’un element circumstancial. En el cas dels cossos policials, perquè els és inherent i la llei els ho autoritza. I en el cas dels manifestants, perquè sempre són susceptibles d’infiltracions interessades de les forces uniformades o dels sectors més extremistes.

En canvi, una de les claus més rellevants del que està passant aquests dies és la utilització de les xarxes de comunicació com a instrument mobilitzador. L’ocupació de l’aeroport del Prat, l’organització i el desenvolupament de les Marxes per la Llibertat, l’execució dels talls de vies i de carreteres, la convocatòria de concentracions puntuals i de manifestacions arreu del país no haurien estat possibles sense plataformes com ara les del Tsunami Democràtic, Pícnics per la República o els CDR Catalunya, per esmentar només les més rellevants. Molts seguidors, horitzontalitat orgànica i celeritat d’acció són factors que permeten una multiplicitat i una simultaneïtat d’acció que les fan imprevisibles, eficaces i desconcertants.

El ministre Grande-Marlaska prova d’inutilitzar-les, però erra el diagnòstic: al darrere d’aquestes mobilitzacions no hi ha caps, no hi ha institucions, no hi ha partits. Hi ha la capacitat d’autoorganització d’una ciutadania que està farta de l’statu quo: de la dominació espanyola, de la gestió de la crisi política i econòmica i de les tàctiques electoralistes. I ara, a la vista de les eleccions a les Corts espanyoles del 10-N i de la previsible crisi de govern a la Generalitat, ningú no hauria de menystenir el poder d’aquesta nova forma de mobilització que ha vingut per quedar-se.