Ja no cal

Ja no cal adoc­tri­nar la mai­nada, si és que mai ha cal­gut. Fa temps que, per sort, ve adoc­tri­nada de fàbrica. L’altre dia apun­tava que el meu nano es va posar a reci­tar La vaca cega, el poema de Joan Mara­gall, men­tre sopàvem escu­de­lla i carn d’olla. No va pas­sar ni mitja hora que la irònica de torn em va esco­pir: “Apa, que bé que l’has adoc­tri­nat... Et feli­cito.” Li vaig haver d’acla­rir –jus­ti­fi­ca­ci­ons d’aque­lles que fan una man­dra sobi­rana– que, al meu fill, no li he par­lat mai de Mara­gall ni de cap altre poeta català mort. Que si se sabia el poema és perquè l’havien can­tat a classe de música. Mira, faci­li­tats. I que si sopàvem escu­de­lla era per puta casu­a­li­tat. El nen encara no cuina. Podríem haver estat sopant lacón amb gre­los o chic­harro al cha­colí o cocido madrileño i la paia hau­ria dit exac­ta­ment el mateix. Perquè en el fons es tracta d’inter­ve­nir, de tocar la pera, d’inco­mo­dar, de ficar-se on no et dema­nen i car­dar l’esti­ra­bot. Em va arri­bar a dir que no havia cap­tat bé la iro­nia del seu comen­tari: que ella par­lava “con­tra els altres” i que una broma que s’havia d’expli­car dei­xava de fer gràcia. A casa, fer una iro­nia con­tra els altres en el con­text d’una situ­ació domèstica no és una bona idea. Con­clusió? Que ho deixéssim córrer: “Nena, em supera el teu recar­go­la­ment.” D’un fet tan banal com sopar a casa men­tre el nano, de manera espontània, diu un poema, vaig anar a dor­mir amb l’eti­queta de retorçada. No m’ha cal­gut adoc­tri­nar mai. La majo­ria de cri­a­tu­res d’avui gas­ten la mateixa intel·ligència per apren­dre un poema de memòria en qüestió de minuts que per esco­llir qual­se­vol mena d’opció, sigui política, reli­gi­osa, sexual o ètica. I cal cele­brar-ho.