La bombolla espanyola

Avui, aquesta frase de Malcom X sembla més pertinent que mai: “Si no estàs previngut davant dels mitjans de comunicació, et faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.” Els mitjans de Madrid han fabricat, en les darreres dècades, i amb una intensitat descontrolada, una bombolla mediàtica que respon a aquest objectiu: a presentar com a víctima un estat opressor, i com a culpable, una nació oprimida. Malauradament, la intoxicació mediàtica d’aquests anys no és original ni estranya, i respon a una perversa estratègia política. Compta amb els inquietants precedents d’uns mitjans serbis, que, als vuitanta, manipulaven la realitat tot cercant adhesió de la seva població amb l’objectiu de recentralitzar l’antiga federació, en una deriva nacionalista que buscava sublimar la crisi sistèmica generada per la caiguda del comunisme.

Tampoc és aliÈ a aquesta bombolla el fet que bona part del periodisme espanyol provingui de la tradició franquista de l’Asociación Católica de Propagandistas, és a dir, l’entitat que la dictadura va crear per assegurar un periodisme dòcil amb el poder i implacable amb la dissidència, on fer difícil la investigació, el rigor o el pensament crític. I de fet, les grans capçaleres madrilenyes, pertanyents a grans grups vinculats a l’Íbex 35, i familiarment a jerarques del règim, han mantingut les seves maneres de fer en l’actualitat. Aquesta deriva es va agreujar quan la “liberalització” del sector audiovisual va permetre a aquestes corporacions controlar les televisions privades, la qual cosa, en una població amb escassa tradició de lectors de diaris, ha facilitat la construcció i difusió d’un relat falsificat sobre el conflicte català. A tot això, la crisi econòmica dels darrers anys, que ha instal·lat la precarietat en el món dels periodistes, fa que els grans mitjans depenguin del gran capital –sovint vinculat a think tanks com la FAES– i n’assegurin l’obediència. Purgues internes han estat recurrents i expliquen la submissió creixent dels professionals als objectius polítics dels seus finançadors. I quina és aquesta estratègia? La que dibuixava Malcom X: la despersonalització dels catalans (amb kafkianes acusacions de supremacistes, terroristes, colpistes o violents) a fi que l’opinió pública espanyola pugui acceptar la degradació de les seves institucions. En altres termes, incitar al suïcidi de creure que la renúncia a la democràcia permetrà salvar una unitat amb data de caducitat.

Perquè, no ens enganyem: Espanya, a partir dels fracassos acumulats de la darrera dècada, viu una crisi de règim sistèmica en què els drets socials o les llibertats fonamentals experimenten una involució profunda. Que aquesta bombolla mediàtica prova de dissimular una creixent pèrdua de rellevància

internacional, la intervenció comunitària de les seves finances o el creixent cop intern que, a dins de l’estat profund, propicia que l’extrema dreta s’estigui ensenyorint d’institucions clau com la judicatura, la policia, l’alta administració, la comunicació, i fins i tot la lliga de futbol.

No són clars els límits o la durada d’aquesta bombolla on bona part d’Espanya s’ha instal·lat. Durant els vuitanta i noranta havia funcionat sobre la base d’oligopolis informatius. És així com es va poder crear un cordó sanitari contra la realitat a Euskal Herria o les tortures, muntatges policials i arbitrarietats judicials contra l’independentisme o el moviment llibertari. En una Europa on les xarxes socials han revolucionat el món de la comunicació, les lògiques del poder i l’autoritat canvien. És cert que la bombolla espanyola està alimentada per una catalanofòbia endèmica i tradicional en la seva cultura política. Que bona part de l’opinió pública creu el que vol creure per reforçar els seus prejudicis. Que entre periodistes o opinadors existeix la por versemblant que sortir del discurs únic pot comportar repressió i ostracisme. Tanmateix, tot té un límit, i no es pot mentir indefinidament a tothom.

L’‘establishment’ espanyOL ha tractat de presentar l’afer català com un soufflé. Tanmateix, les possibilitats que punxi la bombolla informativa sobre Catalunya són cada vegada més grans. El problema és que aquesta pressió mediàtica ha impedit que prosperin propostes raonables de solució per part d’aquells que tenen més responsabilitats. Perquè la bombolla mediàtica serveix per segrestar la política. Perquè, malgrat que la premsa espanyola, amb poques excepcions, han mentit per damunt de les seves possibilitats, quin és el polític que pot atrevir-se a qüestionar aquesta realitat artificial? Qui pot desafiar aquesta ficció on s’ha instal·lat bona part de l’opinió pública súbdita de la monarquia?