Opinió

la crònica

Allò que desapareix

CaixaBank és una entitat domiciliada a València, al carrer Pintor Sorolla, 2 i 4. Des d’allà envien un correu a cada pensionista en què assenyalen que li cal presentar-se personalment a una oficina de les seves per demostrar que encara no s’ha mort, i que continua viu. Al qui no ho faci, el poden considerar difunt, i per tant, deixar d’abonar-li la pensió. Els termes de la comunicació no són tan macabres, però és el que venen a dir. Aquesta exigència es repeteix cada any, fins que l’interessat arriba a l’altra vida (eufemisme ben trobat, però que obliga a deixar d’estar en aquesta, de vida).

Sembla que en un segle en què hi ha grans mitjans electrònics ja s’hauria de poder obviar un tràmit tan llastimós. Però aquí no s’hi val: t’han de veure de present, entrar a l’oficina i clamar en veu alta: “Soc viu!” Ja s’entén que les persones amb l’edat tendim a desaparèixer. El pare deia que acabada la vida només queden “el sospirs de reglament... i donar lectura al testament!”.

En el llibre Girona desapareguda es publiquen entranyables fotografies d’allò que ja no és. Podríem puntualitzar –essent força estiracordetes, ho reconeixem– que el títol no sempre és cert, ja que no necessàriament el que apareix en les instantànies ha desaparegut. Fixem-nos en la que acompanyem: forma part del comiat a una parella de nuvis l’any 1954, i reflecteix el costum d’uns parents que els acompanyaven a l’estació del tren per anar-se’n a Barcelona, destí de la majoria dels viatges de nuvis, amb una escapada a Montserrat a complir amb allò de la dita.

Doncs, bé, almenys dues de les persones retratades no han desaparegut encara. Ho sabem de bona tinta, perquè una d’elles és l’autor d’aquesta crònica –llavors molt jovenet– i una cosina que es diu Angelina Feixas. De la resta de les persones no en sabríem donar raó.

En aquell temps al sortir de l’església els nuvis oferien un refresc –no un dinar complet– a tot el convit. Mentrestant, la parella anaven a la seva nova llar per canviar-se de roba. Es deia que algunes ho aprofitaven per “fotre el primer clau” ja que fins que el capellà no donava la benedicció, era molt mal vist fer-ho, i encara pitjor si resultava que havien comès Pasqua abans de Rams, amb les conseqüències nefandes de la relliscada! Per tant, molts nuvis i núvies arribaven a l’altar verges, nets com una patena! És comprensible que la fal·lera per consumar el matrimoni els era imperativa, d’autèntica urgència.

Els casaments no exigien els dispendis copiosos que les festes actuals comporten. Tot era més senzill i humil. Però els matrimonis es consolidaven i duraven anys i panys amb bona entesa... Tal com va esdevenir-se sortosament amb els nuvis de la foto.

Bones Fires a tots!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.