Una empenta cap amunt per a Garzón

El magis­trat Bal­ta­sar Garzón té més pres­tigi a l'estran­ger que no pas al seu propi país. En té la culpa sobre­tot ell, que acu­mula tres cau­ses ober­tes al Tri­bu­nal Suprem espa­nyol, i que s'ha carac­te­rit­zat pel fet d'ins­truir suma­ris amb massa lleu­ge­resa. Però això no anul·la la seva vàlua com a jutge capaç de posar en marxa pro­ces­sos pen­dents, com ara el d'Augusto Pinoc­het i, més recent­ment, l'exhu­mació de fos­ses per loca­lit­zar les vícti­mes del règim fran­quista, jus­ta­ment un afer que l'ha dut a les por­tes de la inha­bi­li­tació. Les tri­bu­la­ci­ons de Garzón en l'àmbit espa­nyol són vis­tes des de fora com una victòria dels sec­tors més reac­ci­o­na­ris, que, amb l'ajuda d'un altre magis­trat que no amaga l'anti­pa­tia que li té, s'han aga­fat a l'argu­ment de la pre­va­ri­cació per inten­tar dei­xar-lo fora de cir­cu­lació. Sim­pli­fi­cant-ho molt, ente­nen que un jutge de la democràcia està judi­ci­al­ment asset­jat pels hereus del fran­quisme. Per això el Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal Penal acut al seu res­cat ofe­rint-li una plaça d'asses­sor. Això no atu­rarà els pro­ces­sos (les altres dues cau­ses no tenen res a veure amb el fran­quisme), com a màxim serà una empenta cap amunt per a una per­sona que fa nosa al poder judi­cial.